Veure món

Els més joves no ho saben però fa un temps, volar tenia gla­mour. Arri­bar a l’aero­port, pujar a l’avió i el ser­vei a bord, eren un ritual que, per l’excep­ci­o­na­li­tat, for­mava part de les grans oca­si­ons. Expli­quen que alguns apa­rells que feien vols transoceànics, fins i tot tenien llits i que quan tocava fer nones l’hos­tessa acot­xava els pas­sat­gers i els desit­java bona nit. Ara ja pots estar con­tent sinó t’etziba un ronc o et vessa el suc pre­fa­bri­cat per sobre. Volar s’ha con­ver­tit en una tor­tura refi­nada que irònica­ment els usu­a­ris accep­tem de bon grat a canvi de preus low cost. Per un bit­llet barat estem dis­po­sats a fer cues estúpides, pas­sar con­trols humi­li­ants, res­pon­dre pre­gun­tes imper­ti­nents, llençar líquids ino­fen­sius i supor­tar estoi­ca­ment hores i hores encai­xo­nats entre seients pen­sats per a nans. Això si tens sort i la com­pa­nyia no s’ha venut el teu bit­llet d’estran­quis perquè ha fet over­bo­oking, no t’aplica una clàusula abu­siva o el vol sim­ple­ment surt amb hores de retard per “cau­ses tècni­ques” que ningú no explica. Tot per­fec­ta­ment legal perquè els polítics, tan pre­o­cu­pats per regu­lar nici­e­ses, no tenen pebrots de posar-hi mà i el sec­tor aeronàutic és un campi qui pugui on sem­pre pringa el pas­sat­ger. Ben mirat, però, la culpa és nos­tra per accep­tar amb resig­nació ser trac­tats com ramats de xais camí de l’escor­xa­dor, que qual­se­vol secun­dari uni­for­mat ens tracti com si fos el gene­ral Bum Bum i que el preu de la dig­ni­tat sigui equi­va­lent al preu d’un bit­llet amb Cutranga Air. Hem accep­tat que el con­fort mínim i el ser­vei decent són exclu­sius dels poten­tats i que la tropa només mereix entrapa de xopet i 43 centímetres d’espai vital. Com deia en Joan Capri, això us passa per voler veure món!