Opinió

De set en set

Toqueu-nos els sous

La frase que millor va definir la crisi econòmica la va pronunciar un dia un taxista que esperava avorrit un client davant l’estació del Nord de Barcelona. “No corre diner pel carrer”, va dir l’home. I ho va encertar. Si en aquell moment hagués bufat el vent del sud i un núvol de pols hagués escombrat la zona –com en aquells paisatges decrèpits del llunyà oest– la imatge hauria estat el retrat precís i exacte de la desolació que vivia el país. La clau de la crisi va ser el pànic de la ciutadania a gastar enmig d’un panorama desolador, mentre que la clau de la recuperació econòmica no és que la gent torni a tenir feina, sinó que el diner corri, i perquè això passi cal que les nòmines s’engreixin convenientment.

Però el fet és que la crisi s’ha acabat i els sous han quedat ancorats en els temps del clatellot i la retallada. És per això que han tornat les vagues, que alguns consideren salvatges i pròpies de gent insolidària, però que són i han estat sempre la manera més directa que tenen els treballadors per tal que els empresaris els escoltin en les seves reivindicacions. Per això es revolta la gent que treballa als controls de seguretat de l’aeroport del Prat, o al Bicing o al metro de Barcelona. Per això cada cop hi haurà més vagues, perquè tot s’apuja menys els sous.

Només hi ha una recepta i la va donar recentment la ministra d’Ocupació del govern d’Espanya quan va dir: “És el moment d’apujar els salaris.” Una gran veritat. Apliquin-s’ho uns i altres, empresaris de la cosa privada i també responsables de l’administració pública. Actuïn sense por, amb desvergonyiment inclús si volen, facin el que els diuen, que els treballadors no ens queixarem: Toquin-nos els sous.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.