L’hora de les decisions

Amb la reunió de la mesa del Parlament es pot donar per començada, més que un nou curs polític, una etapa decisiva de la història d’aquest país. Perquè, per molt importants que hagin estat fins ara les grans mobilitzacions ciutadanes per la independència, el que generarà canvis profunds reals en l’estructura política de Catalunya són les decisions que prenguin a partir d’ara el govern de la Generalitat i el Parlament. Tant pel que fa a les setmanes que falten per arribar al referèndum de l’1-O com per descomptat a partir del 2-O. Des del meu punt de vista, la imatge d’una proclamació d’independència de balconada està totalment descartada. Probablement, si guanya el sí, la independència serà una concatenació d’assumpció de sobiranies i reconeixements internacionals en el marc d’un període de temps que caldrà veure com serà de llarg. Unes conquestes que requeriran decisions polítiques i governamentals i la defensa de la ciutadania compromesa amb aquest procés davant la previsible reacció coercitiva de l’Estat espanyol. Estem en temps de decisions. I les que materialitzin el govern i la majoria parlamentària obligaran també els poders de l’Estat a prendre-les. A hores d’ara s’entreveu una gran confusió i una important divisió a Madrid sobre quines són aquestes decisions que cal prendre. El PSOE i el PP no es posen d’acord en si cal actuar abans o després de l’1-O o si cal aplicar un article o altre de la Constitució. La proposta de reformar la Constitució dels socialistes no ha aconseguit el suport de moment ni de C’s. I Podem es manté petrificada davant el pas de la teoria del dret a decidir que han defensat a la realitat del seu exercici. No soc de fer vaticinis sobre què passarà i la història de l’Estat espanyol no és un bon auguri, però el que és indubtable és que la iniciativa política pertany a l’independentisme català. I que la seva gran força a partir d’ara raurà en la capacitat de prendre decisions, per difícils que siguin, i de defensar-les amb una majoria social.