Madrid, nació d’Espanya

La solució és ben fàcil: deixar-nos votar als catalans en un referèndum per decidir així quin futur volem per al nostre país. Però la dita ja ho diu, no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. Per això a Espanya prefereixen amagar el cap sota l’ala, continuar fent l’estruç o fer veure que busquen alternatives per acontentar-nos (suposadament). En el fons, el que persegueixen, però, és allò tan típic de fer veure que ho canviem tot, però no canviem res.

Com exposava molt bé ahir l’amic Antoni Puigverd, en un article en el qual reconeixia que als moderats també se’ls està acabant la paciència, els espanyols no tenen cap necessitat de canviar la Constitució. Ja s’hi senten bé, en l’actual marc, tot el contrari d’una majoria de catalans a qui l’Estat, a diferència dels moderats (i resignats), ja fa molt de temps que ens ha fet perdre la paciència i ens ha insuflat unes ganes boges de fugir-ne. Per a aquells que encara dubten, aquest diari va publicar, quan faltaven cent dies per a l’1-0, cent arguments a favor de la independència que segur que us acabaran de convèncer.

En tot cas, en la cerca d’una solució espanyola “al problema català” –obviant el referèndum, que és el remei adequat, i el més democràtic–, se’n senten cada dia de l’alçada d’un campanar, la qual cosa demostra perfectament que molts sectors de l’esquerra espanyola no volen, en realitat, reconèixer Catalunya, més enllà del que ja estableix ara mateix la Constitució: aquella “nacionalitat” que, en teoria, o així ens ho van fer creure, ens atorgava un estatus especial –a nosaltres, als gallecs i als bascos– per damunt de les altres regions de l’Estat.

La confusió en el PSOE amb tot això de la plurinacionalitat que s’ha tret de la màniga Pedro Sánchez, és molt gran. L’últim estirabot l’acaba de protagonitzar José Manuel Franco, candidat socialista del partit a Madrid, que proposa que la seva comunitat autònoma, la més artificial de totes, podríem dir, haurà de ser “una nació”. “I això no hauria d’espantar-nos”, s’atreveix a dir Franco, el més fervent apòstol del modern “cafè per a tots”. Ridícul.