Han ultratjat la meva ciutat

Aquest és un article que avui ja comença a ser vell, però és un article necessari, com necessari és que la sang corri per les venes i el crit de desesper, de cor romput, trenqui la nit estrellada. És un article escrit fa uns dies, encara amb la sang calenta damunt el terra de la Rambla i el cor adolorit, fent companyia al dolor de tanta gent, al dolor de tota una ciutat, la meva ciutat. És un article que en substitueix un altre. Aquí, avui, s’havia de parlar d’aquest terme que cada cop pren més força en el debat ciutadà dels barcelonins, la turismofòbia, però després de l’atemptat i d’haver palpat la mort més descarnada en el passeig de l’alegria, allí on hi floreixen les flors i els cants s’alcen per complaure l’estat més eteri de la condició humana, aquestes ratlles no poden ser sinó un elogi a tots aquells que ens visiten en so de pau, amb ganes d’omplir-se els ulls de llum i de viure la vida, que Barcelona és vida! Perquè ells són nosaltres, i perquè els fills de gossa són uns altres i perquè sí que tenim fòbia, però és una fòbia a aquells que odien la condició humana, a aquells que han ultratjat la meva ciutat, la meva petita gran ciutat que avui plora desconsolada. Ens han ennegrit el cor, ens han omplert els ulls de llàgrimes, ens han matat però no ens han vençut. Hi ha un esperit immortal en aquesta ciutat mil·lenària que s’alça per damunt de qualsevol tragèdia, i ho farà també després d’aquesta. La pell de la ciutat és plena de cicatrius i la que avui encara es dessagna a la Rambla costarà, però quedarà cicatritzada.

Ramblejar tindrà des d’avui més sentit que mai i caldrà tornar-hi i trepitjar-la una i altra vegada i fer-ho per no oblidar els morts i, sobretot, per no deixar-se trepitjar pels malànimes.