Ciutat bidimensional

Aquest estiu, les institucions d’aquest país s’han afanyat a rememorar l’efemèride olímpica del 1992. Un magnífic reportatge de TVC, Voluntaris per sempre, va ajudar a recordar una cita olímpica que no hauria estat possible sense la cohesió d’un país, l’ajuda inestimable d’un exèrcit de voluntaris que van ser artífexs dels millors Jocs Olímpics de la història. El 1992 és l’any de la transformació de la ciutat, de l’inici d’un procés de brandificació de Barcelona que ha culminat amb la ciutat intel·ligent que tenim, la plataforma emprenedora, la capital mundial de la telefonia mòbil.

Barcelona-92 ha estat estudiat com el gran èxit olímpic, a tots nivells. També, en la difícil gestió del llegat (esportiu, cultural, intel·lectual i urbanístic) del més clàssic dels considerats esdeveniments mediàtics. Després de Barcelona, les urbs d’Atlanta, Atenes i Pequín van fer el ridícul si ho analitzem en termes d’organització. Però, pocs dies després que la ciutat revivia el recorregut de la torxa, l’organització juvenil Arran va reivindicar un acte vandàlic contra un bus turístic de la capital. Totalment inacceptable! Senyals d’alerta. La Barcelona cool posada en dubte. La turistificació de la ciutat és directament proporcional a la projecció multidimensional i multicapa de la seva marca, urbi et orbi. Però, hem arribat a un punt de saturació?

Primer. Les rondes de Barcelona, una de les obres d’enginyeria de la collita del 1992, fa temps que anuncien que la crisi ha passat per molta gent. A diferència dels anys 2008, 2009 i 2010, ¿algú ha comptat els cops que, els últims anys, ha pogut entrar en cotxe a Barcelona en hora punta sense haver de fer cua? Certament, el col·lapse permanent de les rondes demostra que l’obra ha quedat superada i que la ciutat torna a tenir problemes de mobilitat que li afecten enormement la relació amb l’extraradi. I dels problemes de mobilitat, la productivitat de les empreses se n’acabarà ressentint tard o d’hora perquè tampoc es pot confiar amb l’eficiència de la Renfe per arribar puntual a plaça Catalunya.

Segon. Quan el govern municipal és més progre és quan hi ha més conflictivitat en el transport públic. Sembla paradoxal, però taxistes, treballadors de TMB, del Bicing i de seguretat de l’aeroport s’han posat d’acord per reivindicar millores laborals, i han fet d’aquest curs un any negre per als usuaris del transport públic. Per una banda, encara que es vulgui, el metro no sempre és una alternativa al transport privat per moure’s àgilment per dins la metròpoli; per l’altra, encara recordo les terminals de l’aeroport plenes de papers pertot arreu al desembre passat, i aquest inici d’estiu les cues als controls de seguretat o les concentracions dels taxistes. La primera imatge del viatger, en molts moments, ja no ha estat idíl·lica; ans al contrari, possiblement ha estat estressant.

Tercer. La gentrificació dels barris ha expulsat veïns per col·locar turisme de borratxera a determinats pisos llogats a través d’internet. Es perd l’essència local per una multiculturalitat fictícia que es comporta segons els patrons de la globalització i la societat líquida. Són identitats múltiples però canviants diàriament. Poc arrelament i consum impulsiu de productes, la majoria, poc originals (platja, cadenes de menjar ràpid, franquícies de moda “made in China”...). De plaça Catalunya, a la Roca Village amb llançadora, extensió americanitzada del centre comercial de la ciutat on els aparadors ja tenen ofertes en xinès, rus i àrab: McDonaldització de la ciutat.

Quart. Espanya no ha sabut superar la crisi amb el canvi de model econòmic que es demanava, tot i els esforços necessaris del Pacte per a la Indústria. Barcelona, com la resta de ciutats, ha tornat a caure en l’especulació urbanística i immobiliària. La Barcelona d’avui viu amb impotència com els preus dels pisos pugen com l’escuma, com els lloguers no són una solució a llarg termini per a moltes famílies –obligades a viure fent les maletes cada dos o tres anys– i, a la vegada, com els petits propietaris queden desprotegits amb relació amb noves plataformes de lloguer exprés a través d’internet. Com es pot voler que una ciutat sigui amable per a aquells qui hi fan vida durant l’any si un dels primers problemes de la condició humana (l’habitatge), no està ben resolt?

Aquella marca Barcelona arrelada en l’esperit del 1992 (actualitzada) sembla més útil per crear una il·lusió paradisíaca a turistes i inversors que no per generar cohesió social o vertebració veïnal i territorial. La Barcelona d’avui, marcada per l’atemptat de dijous, té el repte de conciliar dues dimensions, la local i la global; fer que la ciutat entre bastidors sigui tan amable com la façana projectada mundialment.