Civilitat

Contra la barbàrie de dijous, unes ratlles que evoquen el seu contrari. Trobar espais de civilitat en el paisatge fragmentat i caòtic del món contemporani és un regal per a l’esperit. Especialment, quan passa contra pronòstic. Un exemple: qui diria que l’estació més diabòlica de la Renfe a Catalunya –Sant Vicenç de Calders– deu el nom a un dels poblets més encantadors del país? Enmig d’encreuaments de xarxes de comunicació viària i ferroviària, entre la pressió demogràfica de Calafell i Coma-ruga, el poblet de Sant Vicenç s’alça en un promontori privilegiat sobre el Mediterrani. Superar els carrers costeruts de Sant Vicenç permet observar la plana de vinyes i garrofers, de pins i oliveres que, puntejada per una fila de xiprers o la figuera ocasional, s’estén des del Vendrell fins a la platja de Sant Salvador. Del Vendrell en sobresurt l’àngel enjogassat –un enxaneta celestial– que Apel·les Fenosa va plantar al campanar de la vil·la. I just a sota el nostre poble de Sant Vicenç, la finca d’Agustus Forum, ordre i producció, vinyes en perfecta formació, com legions romanes. La il·lusió de trobar-nos enmig d’una pintura noucentista és total. D’un noucentisme viu i popular, però, com el que ressona en el primer quartet del sonet de Carner en marxar d’aquell entorn: “Adeu vila regalada/ adeu, vila del Vendrell/ que fas una olor mesclada/ de garrofa i vi novell.” Els signes de civilitat, aquí i allà, reforcen el nostre teixit cívic i apuntalen el sistema ètic del país. Si baixant de Sant Vicenç ens arribem fins a la platja de Sant Salvador hi trobarem, plantada també com un oasi d’ideal noucentista, la casa museu de Pau Casals. Una visita indispensable si no volem abandonar la il·lusió d’un país ferventment somiat. La petja del mestre a la casa a la qual va renunciar a tornar amb Franco viu, afegeix a l’experiència de civilitat que desprèn el paisatge, l’emoció vital de la musica i la cultura, els ideals de pau i fermesa del català més inspirador que ens va donar el segle passat.