Prudència

La prudència és una de les virtuts més exquisides que existeixen. És la que ens impulsa a actuar de manera justa, recta, equilibrada i moderada. Ens demana jutjar correctament la situació i no actuar de manera arrauxada. Els grecs clàssics la consideraven la mare de totes les virtuts, i aquell qui per dissort no la tenia de tarannà natural, calia que s’esforcés a practicar-la com a un ideal a seguir.

Hi ha un quadre famós del pintor florentí del segle XVI, Girolamo Macchietti, en el qual la Prudència és representada com una dama que es contempla en un mirall de mà, mentre que, en l’altra, se li entortolliga una serp. Contemplar-se al mirall és un clar simbolisme que ens convida a mirar-nos a nosaltres mateixos, veure els nostres defectes i les nostres virtuts, abans de prendre cap mena de decisió, és a dir, abans d’actuar.

La serp fa referència a un passatge de l’evangeli de sant Mateu (10,16) en què Jesús dona instruccions als seus deixebles: “Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops: sigueu prudents com les serps i innocents com els coloms.” És cert que en algunes traduccions, en lloc de prudents hi diu astuts, però és que la paraula grega original és polisèmica i s’ha traduït sempre de les dues maneres: prudent i/o astut (també es pot traduir com a savi, assenyat i cautelós) i fa referència al comportament de la serp quan és atacada: alçant-se amb el cap i defensant-se amb la resta del cos. Per tant, és prudent i astuta i té encara una altra fama simbòlica: saber planificar estratègies contra l’enemic per aconseguir un resultat concret.

‘Prudència’, però, és la paraula que més va sonar dijous passat durant el trist i odiós atemptat de Barcelona. Sentint-la en boca de segons qui, tanmateix, va esdevenir una de les paraules més estúpides del dia. Quan es fa servir davant una guerra encesa de baixa intensitat, que no es vol reconèixer, la prudència no té el valor que li donaven els antics.

Ja hi ha molta gent a qui, aquesta paraula, feta servir malament com es fa avui dia, els/ens comença a treure de polleguera. Hi ha gent que ja està tipa de segons quins tòpics: ciutat acollidora, ciutat de pau, ciutat de tolerància... perdonin, amb tota la prudència del món: quan els tolerants ens hem de topar amb els intolerants, què hem de fer?

Ens diuen que l’Islam és una religió de pau. Doncs cal demostrar-ho amb fets. A Barcelona, les sinagogues han d’estar vigilades per por d’atacs islamistes o d’agressions de mans de qualsevol ximplet. Això és pau? A França alguns capellans han d’anar acompanyats quan surten pel carrer per por d’una escomesa d’algun esverat que considera Europa, diguem-ho sense embuts, terra conquerida (són paraules seves).

Per cert, passejant per Barcelona, acompanyat d’una persona que coneix perfectament l’àrab, les amenaces verbals i els insults són constants, però fem veure que no els entenem, no fos cas que en sortíssim malparats. Islamofòbia? Potser sí, però molt gent ja en té el pap ple. Ningú no gosa dir res per por de ser qualificat de racista. I una part important de la culpa de tot el que passa a Europa és el famós bonisme imperant. Per què tothom pensa que la majoria de la gent és bona? Misteri. No hem de criminalitzar l’Islam, d’acord. Servidor he llegit i tinc l’Alcorà a casa en una excel·lent traducció d’en Mikel de Epalza. M’agraden, m’interessen i respecto totes les religions del món. La majoria dels seguidors d’aquest llibre poden dir el mateix?

Els hiperventilats em diran que el que dic és el preàmbul del nazisme quan, mirat de prop, les actituds nazis reals són les d’aquests grups islamistes. Són actituds que ens van fer tancar a casa per por, cosa que recorda el mateix que passava als inicis de l’Alemanya nazi.

Moltes mostres de condol, molts de llaços negres a les xarxes (jo també ho he fet) però, mentrestant, ningú no pren cap decisió (certament impopular) i com a la resta de ciutats europees, a Barcelona també hem hagut de pagar la quota de víctimes que sembla demanar una molt mal entesa democràcia.

Segons què dius ets un racista intolerant. De moment, els únics racistes intolerants que veig són tots aquests grups islàmics que fan atemptats a tort i a dret. La por i el terror no podran mai contra la democràcia, diuen contínuament. D’acord. Mentrestant, què fem? La democràcia doblegarà el terrorisme i la barbàrie. D’acord. Però, saben com fer-ho? Molt em temo que no. Amb el bonisme no anem enlloc. I passant a l’altre extrem, un estat policial, tampoc. Ens cal tenir, com el pa que mengem, algun governant amb la prudència i l’astúcia de la serp.