Llàgrimes en la pluja

“He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist rajos C brillar en l’obscuritat, prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps... com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.” La meva microcultura cinèfila m’ha portat a recordar dos moments “actuals” de dues pel·lícules diferents –o no tant– que en el meu imaginari ocupen la mateixa carpeta al núvol mental de cotó fluix en què s’ha transfigurat la poca matèria grisa que em queda.

D’una banda el final, a Blade Runner, amb el lament del (suposat) replicant i la metàfora de les gotetes, barreja de llàgrima salada i pluja dolça, que s’esmicola clavera avall per descriure poèticament tot allò que la història (la grossa i, també, la petita i personal) i el pas de la vida oblida, la que “perdem” en una única generació, fins i tot la viscuda en primera persona. “Moments” que, explicats pels pares o avis, se’ns fa difícil de creure; de “batalletes”, les qualifiquem, per l’estimació que els tenim; d’exagerats o de conspiranoics si són de fora de la família. Són “coses” que no creiem –ara– però que ens són revelades quan la mort ens visita o més tard, peti qui peti.

I d’altra banda, l’arrancada del film Brazil abans fins i tot dels crèdits, si no ho recordo malament, en què una imatge gairebé estàtica recull en un pla fix l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics on, entre els ginys exposats, hi ha diversos televisors encesos per a la venda; a tots hi apareix la imatge del primer ministre (o del ministre de l’Interior) que arenga la població amb un discurs que diu que els terroristes estan identificats, que quaranta anys de lluita antiterrorista estan donant els seus fruits... Boooum! Una bomba esclata al carrer i destrossa l’establiment, un dels televisors encara mig funciona, a terra entre els vidres i el primer ministre, riallerament, confirma –entre neu catòdica– que els últims atemptats només poden considerar-se com “la sort dels principiants”...

No sé afegir res a tot el que he sentit, llegit i vist des de la tarda de dijous fins a avui. Ni tan sols, sobre el que he vist, llegit i sentit i que no m’ha agradat gens ni mica... Només sé plorar per nosaltres i pels meus veïns del nord i del sud, tot esperant que no plogui prou per diluir totes les llàgrimes d’un món que pateix d’una malaltia oblidada i present.