Terrorisme i crisi

Amb els ulls plorosos, una mediadora que treballa a Ripoll explicava ahir a la nit a TV3 que ella havia treballat amb gran part dels joves integrants de la cèl·lula terrorista que aquest dijous va atemptar a Barcelona i Cambrils. Ella i centenars com ella s’esmercen cada dia per treballar en la integració dels joves d’origen magrebí que es troben, en molts casos, en el llindar de la marginació. No sabem si és el cas, encara. Però, en tot cas, aquí hi ha hagut un altre element que ha provocat aquest salt qualitatiu en el gihadisme a Catalunya. I aquest element podria ser la presència d’un imam que els hauria radicalitzat en pocs mesos.

Però, només per citar-ho mentre la investigació policial estricta avança, hi pot haver dues causes genèriques més que fan que milers de joves europeus hagin decidit anar a Síria o l’Iraq o, en un altre salt que caldrà tenir en compte a partir d’ara, atemptar a Europa sense ni haver passat per aquests països i, per tant, sense estar controlats per les policies i els serveis secrets. Les dues tenen a veure amb la crisi. D’una banda, la crisi econòmica. Les retallades socials han deixat, en els últims anys, molts joves sense les xarxes de suport que tenien fins ara. El cas belga és paradigmàtic. Els municipis on no s’han fet retallades tenen menys terroristes a Síria que els que n’han fet, tot i que tinguin la mateixa proporció de veïns musulmans. I, d’una altra banda, és la crisi de valors, el nihilisme. Parlem de joves que creuen que no són res i que cerquen maneres, psicològicament complexes, de destacar. Parlem de joves que, en molts casos, passen de la seva indefinició identitària, cultural –no comparteixen el model dels seus pares– i religiosa –molts no han passat ni per la mesquita fins pocs mesos abans de marxar a la gihad– al terrorisme. Calen mesures per integrar, per controlar, per revertir les retallades, però no sé si som capaços de reconduir la societat en què vivim. Ni tampoc si això seria suficient per evitar el terror.