Comportament d’estat

Hi ha fets que fan que les coses ja no siguin igual. En el nivell més ínfim de l’escala d’importància pel que va passar dijous a Barcelona i Cambrils, aquest article no serà el que havia de ser. En el tram final dels dies de vacances, dijous al migdia ja tenia escrit el que havia de ser l’article d’avui. Era un article de to amable, costumista i amb un toc personal com m’agrada fer a vegades, fins i tot amb un punt d’autoparòdia. A partir d’uns dies plàcids al voltant d’una piscina tranquil·la, evocava la pel·lícula El nedador, de Frank Perry, protagonitzada per un Burt Lancaster en banyador. I jo em deia que per trencar tanta placidesa només m’hauria faltat l’aparició del seu personatge a la meva piscina.

No va ser aquesta la sorpresa. Va ser més real. Uns assassins van segar la vida de persones que passejaven tranquil·lament per la Rambla de Barcelona i des d’aquell moment res no va ser igual. La tragèdia va irrompre a la vida de les víctimes i els familiars, però també, en una altra dimensió, a la de tots nosaltres. Aquest cop no era a Niça, ni a Londres, ni a Brussel·les, ni als altres llocs que conformen el mapa del terrorisme en els últims anys. Ha estat aquí. I quan això passa res personal importa, llevat que siguis una de les víctimes. Uns fets tan tràgics ens commouen i ens interpel·len com a societat. Les converses amb els nostres, l’interès en els mitjans, els temes de debat en els grups de WhatsApp han girat cap a la tragèdia de Barcelona.

I com sol passar en aquestes situacions, descobrim les coses bones que tenim com a societat per la solidaritat demostrada per moltíssima gent. Però també la mesquinesa dels més mesquins, que es caracteritzen perquè ho són en qualsevol situació i no deixen de ser-ho en moments com aquests.

Aquests dies no ha estat ningú del govern català qui ha parlat d’independència. Han estat polítics i mitjans espanyols que ho han fet. Per relacionar l’atemptat amb el procés independentista, per utilitzar una situació de dolor amb finalitats polítiques. I hi ha hagut un intent del govern espanyol de deixar en evidència el govern català a l’hora d’afrontar una crisi d’aquesta magnitud. La gent, però, que pensa molt més del que creuen els mesquins, ha assistit a una excel·lent gestió de la crisi per part del govern de Puigdemont, d’una feina magnífica dels Mossos d’Esquadra i dels serveis sanitaris, socials, legals i diplomàtics. I això ha fet més evident el contrast amb l’actuació de Rajoy i dels seus ministres, de tots els que acusen Puigdemont de pensar només en el procés independentista. Sí, tenen raó, Puigdemont i el seu govern es preocupen tant del futur de Catalunya que, dins la desgràcia, s’ha pogut veure que ja pot actuar com un estat seriós i responsable.