L’article que hom no voldria escriure

Hi ha articles que hom no voldria escriure mai, sobretot, quan tracten de la teva ciutat colpejada per l’horror d’un atac terrorista que s’ha endut la vida de més d’una dotzena de persones i n’ha deixat ferides més d’un centenar. Caldrà deixar passar un temps per desentrellar els detalls dels atacs perpetrats a Barcelona i Cambrils per una –o dues– cèl·lules de l’univers d’Estat Islàmic. No és moment, doncs, encara, de fer una reflexió serena sobre el que va succeir el passat dia 17, però sí d’oferir algunes consideracions d’urgència.

En primer lloc, els atacs proven que a Catalunya hi ha un viver de potencials terroristes que, a través d’un procés de radicalització, estan disposats a dur a terme atemptats en el context de la guerra que lliuren contra els valors democràtics. ¿Quins motius porten a joves, aparentment integrats socialment (estudiants o treballadors que participen en associacions esportives i socials...), a radicalitzar-se fins a l’extrem de declarar la guerra als seus conciutadans en nom d’una versió espúria i criminal de l’islam? No tenim resposta sobre una qüestió en què es barregen en parts desiguals elements identitaris, d’exclusió social o de marginalitat, de feblesa o desequilibri psicològic o emocional... I això passa en una societat que ha conreat la reunificació familiar dels immigrants i el seu accés als elements essencials de l’estat del benestar i en què les actituds islamofòbiques són minoritàries. Els atacs de dijous demostren que alguna cosa no s’està fent prou bé.

En segon lloc, destaca que, per damunt del debat polític sobre les legítimes aspiracions de la ciutadania de Catalunya, la resposta ciutadana i de les institucions de rebuig i condemna dels atemptats i d’assistència i solidaritat amb les víctimes ha estat unànime i sense fissures. S’ha demostrat, doncs, que més enllà de discursos interessats que parlen d’enfrontaments i divisió en la societat catalana, aquesta gaudeix de molt bona salut i està cohesionada. Els atemptats no aturaran el debat polític, però han evidenciat que no hi ha la ruptura social que alguns volen esperonar.

En tercer lloc, la resposta dels Mossos d’Esquadra i els serveis de seguretat, del personal sanitari, de col·lectius i de persones anònimes solidàries ha estat no només eficaç, sinó clarament encomiable. El rebuig i la condemna dels atacs també ha estat unànime i, en aquest sentit, destaca la reacció de les comunitats musulmanes que s’han manifestat al crit de “No en el meu nom”. Cal tenir cura d’una vegada per totes de no confondre l’islam amb el terrorisme sectari que pretén legitimar les seves accions criminals apel·lant a l’islam. Aquesta no és una guerra de religió, de cristians i musulmans –que són les principals víctimes d’aquesta mena de terrorisme–, sinó una guerra ideològica i global que cal combatre amb elements ideològics i de formació en valors democràtics i de respecte a les llibertats i els drets humans. En aquest sentit, urgeix revisar les aliances i els acords comercials i polítics que mantenen els estats occidentals amb alguns països que directament o indirectament financen els grups radicals i violents, així com analitzar críticament les accions militars dutes a terme en països del Pròxim Orient les dues darreres dècades.

En quart lloc, és cert que aquests atemptats low cost són molt difícils de detectar (els serveis d’intel·ligència francesos feia mesos que advertien de la preparació d’atemptats a França, però no van poder impedir els de París de gener –Charlie Hebdo– i de novembre –Bataclan– del 2015 o de Niça de juliol del 2016) però tampoc hi ajuda negar la possibilitat d’ampliar la plantilla de Mossos d’Esquadra, la manca de coordinació –que sí que s’ha donat aquesta vegada– o no convocar la junta de Seguretat.

Finalment, en la mesura que disminueix la presència territorial d’Estat Islàmic a Síria i a l’Iraq cal preveure que augmentarà la freqüència d’aquesta mena d’atemptats. Barcelona, un dels principals centres turístics del continent, com moltes altres ciutats europees, està en el punt de mira del terrorisme internacional i després dels precedents dels atropellaments criminals de Niça, Berlín, Londres i Estocolm caldrà també revisar les mesures preventives a les grans ciutats i millorar els mecanismes d’informació per detectar les activitats de cèl·lules com la d’Alcanar. I caldrà no instrumentalitzar les conseqüències dels atemptats amb finalitats partidistes.