Vuits i nous
Abatre
Hem donat per fet que abatre vol dir matar. Deu ser una accepció moderna i policial fruit del pudor d’utilitzar la paraula impressionant perquè el diccionari Alcover-Moll no la contempla. Parla de “tirar a baix”, “fer caure en terra”, “fer perdre les forces físiques o morals”, “vèncer”, “subjugar”, “dominar”, “neutralitzar”, “humiliar”. Com que de morts ja n’hi va haver prou a la Rambla i no cal afegir-ne més, com sempre que es perpetra qualsevol crim, hauria preferit que la policia hagués abatut els responsables de l’atropellament intolerable amb el diccionari dels dos filòlegs balears a la mà. Preferència que no exclou l’admiració per com els Mossos han conduït les investigacions i amb quina celeritat han desactivat la cèl·lula terrorista. Jo ja sé, com ho sap tothom, que es tractava d’elements molt perillosos i que calia defensar-se’n, però cinc abatuts potser són massa. L’últim, dilluns, entre les vinyes de les caves Llopart. Des de la tranquil·litat del meu sofà tot es veu molt senzill, però penso que els usuaris professionals de les armes algun forat han de saber infligir al cos dels delinqüents per tirar-los a baix, per neutralitzar-los, per poder-los dur davant de la justícia. En el cas que ens ocupa, també per ajornar-los la trobada amb les verges que els esperen al cel o estalviar a les verges donar satisfaccions a uns criminals coberts de sang i de suor.
Observo que l’actuació dels Mossos no és diferent de la d’altres cossos policials. A França o a Londres també abaten en el mateix sentit. Deu ser una consigna, no ho sé: la incomoditat de mantenir detinguts o a la presó personatges que reben molts suports dels seus, que els tenen per herois. Ja dic que no ho sé. Però és que tampoc no ens expliquen la impaciència per abatre, que fa que l’Europa ferida pels atemptats no tingui presos o ostatges entre els que els han perpetrat. Els detinguts a Ripoll són uns actors de segon ordre. Diran coses però més n’hauria dit, també dels seus mecanismes mentals, el conductor de la furgoneta de l’atropellament de la Rambla.
“No tinc por”, és la consigna. Tampoc cal exagerar. L’imam de Ripoll i altres que s’hi puguin aproximar escampats pel país són inquietants i terrorífics. Amb un vist i no vist, el responsable d’una de les mesquites de Ripoll va convertir en criminals uns joves alletats al bressol de Catalunya. “No tenim por”, però la por guarda la vinya. La de can Llopart, la de tot el país i la del món occidental amenaçat. En les manifestacions de musulmans contra el terrorisme abunden les dones, sempre més valentes quan es tracta d’enfrontar-se amb el perill. Els homes queden en canvi retrets, més en un segon pla. Tenen por, ells? Por de qui? De qui hem de vèncer i fer perdre les forces físiques i morals.