Doncs, això, adeu!

La reacció del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, “Bueno, pues molt bé, pues adiós”, davant la intolerància d’un periodista espanyol que demanava que la roda de premsa es fes en castellà i no pas en català –com és norma i costum– escenifica plenament el que molts catalans pensem després de la sèrie de despropòsits anticatalanistes viscuts des que dijous Barcelona i Cambrils van ser víctimes de dos execrables atemptats terroristes.

Per dir-ho clar i català, després d’algunes d’aquestes reaccions, queda refermada més que mai la necessitat que Catalunya es deslliuri d’una Espanya –o de bona part d’ella– que ni l’entén, ni la vol entendre. Ho deia dilluns ben encertadament Rafael Pous , enginyer i investigador a la UPF, fent referència al menyspreu amb què s’ha rebut l’ús del català per part dels Mossos i del govern: “La incapacitat dels estaments espanyols per entendre que volem utilitzar el català amb normalitat els treu la legitimitat per governar-nos.” O com afirmava Jordi Latorre, alcalde de Torrefarrera , del PDeCAT: “El problema no és el rigor informatiu, ni si s’atén en tres o quatre idiomes. El problema és que parlin en català. I té un nom: supremacisme.” Latorre feia servir, exageradament, la paraula de moda després de les manifestacions de racistes blancs als EUA, però no anava desencaminat perquè, extrapolant el concepte, aquest és, sovint, perfectament aplicable a l’Espanya actual.

Una Espanya on molta de la seva població i bona part de la classe política i periodística no tolera la diversitat, ni accepta que, a partir d’aquesta, i amb la raó de la història i del maltractament rebut –econòmic, cultural i lingüístic– al llarg dels anys, Catalunya vulgui fer el seu camí. De fet, com ho ha fet, de manera brillant, aquests dies en què les seves institucions i la seva policia han actuat com un veritable estat. Un exercici de sobirania que, fins i tot, ahir van reconèixer, carregant contra el govern espanyol, els principals sindicats de la policia i la Guàrdia Civil.