Walden

Un tuitaire compulsiu anomenat Donald Trump omple els mitjans de comunicació dia rere dia. La generació de notícies aberrants, grotesques o alarmants al voltant de Trump alimenten un moviment informatiu, obsessiu i circular, a l’estil del que aquí n’hem anomenat un hàmster comunicatiu. Aquesta personalitat tan patètica com perillosa ha trencat la gran narrativa fundacional de la primera democràcia mundial. L’ètica protestant de la veritat escrupolosa s’ha convertit en la propagació de mentides descarades des de la més alta instància del país. La terra d’acollida, llibertats i oportunitats es projecta, ara, per boca del personatge, en terra de murs i de recels contra el nouvingut. Amèrica per als americans: l’eslògan persistent que apel·la als instints més primitius i que recullen tots el nacionalismes que són i han sigut. El cap de gabinet del President és, ara, un veterà general que malda per tapar les goteres d’una Casa Blanca sota la pressió dels imprevisibles rampells presidencials. El problema del general no és tant controlar el seu personal com “neutralitzar” els desvaris del seu cap. Trump és, avui, motiu de vergonya per a una majoria cada vegada més gran de ciutadans americans. Tot això passa quan se celebren els dos-cents anys del naixement de Henry Thoreau, l’autor d’un dietari únic, el Walden, una crònica íntima dels dos anys que el jove Thoreau va passar en solitud en una minúscula cabana fent vida als boscos, al cantó del petit llac anomenat Walden. És un cant a l’exploració de la posició moral de l’home en el seu entorn natural i un testament de l’individualisme americà que –com el de Whitman– és, alhora, profundament fraternal. En temps de Trump, l’eco del Walden que va inspirar tants moviments socials d’arrel utòpica, és un tebi consol. Un record dels camins incerts del progrés de la nostra civilització. Mentrestant, observant les ganyotes mussolinianes de Trump, la pregunta ve sola: “S’ha de considerar progrés si un caníbal menja amb forquilla i ganivet?”