Walden

Un tui­taire com­pul­siu ano­me­nat Donald Trump omple els mit­jans de comu­ni­cació dia rere dia. La gene­ració de notícies aber­rants, gro­tes­ques o alar­mants al vol­tant de Trump ali­men­ten un movi­ment infor­ma­tiu, obses­siu i cir­cu­lar, a l’estil del que aquí n’hem ano­me­nat un hàmster comu­ni­ca­tiu. Aquesta per­so­na­li­tat tan patètica com peri­llosa ha tren­cat la gran nar­ra­tiva fun­da­ci­o­nal de la pri­mera democràcia mun­dial. L’ètica pro­tes­tant de la veri­tat escru­po­losa s’ha con­ver­tit en la pro­pa­gació de men­ti­des des­ca­ra­des des de la més alta instància del país. La terra d’aco­llida, lli­ber­tats i opor­tu­ni­tats es pro­jecta, ara, per boca del per­so­natge, en terra de murs i de recels con­tra el nou­vin­gut. Amèrica per als ame­ri­cans: l’eslògan per­sis­tent que apel·la als ins­tints més pri­mi­tius i que recu­llen tots el naci­o­na­lis­mes que són i han sigut. El cap de gabi­net del Pre­si­dent és, ara, un veterà gene­ral que malda per tapar les gote­res d’una Casa Blanca sota la pressió dels impre­vi­si­bles ram­pells pre­si­den­ci­als. El pro­blema del gene­ral no és tant con­tro­lar el seu per­so­nal com “neu­tra­lit­zar” els des­va­ris del seu cap. Trump és, avui, motiu de ver­go­nya per a una majo­ria cada vegada més gran de ciu­ta­dans ame­ri­cans. Tot això passa quan se cele­bren els dos-cents anys del nai­xe­ment de Henry Tho­reau, l’autor d’un die­tari únic, el Wal­den, una crònica íntima dels dos anys que el jove Tho­reau va pas­sar en soli­tud en una minúscula cabana fent vida als bos­cos, al cantó del petit llac ano­me­nat Wal­den. És un cant a l’explo­ració de la posició moral de l’home en el seu entorn natu­ral i un tes­ta­ment de l’indi­vi­du­a­lisme ame­ricà que –com el de Whit­man– és, alhora, pro­fun­da­ment fra­ter­nal. En temps de Trump, l’eco del Wal­den que va ins­pi­rar tants movi­ments soci­als d’arrel utòpica, és un tebi con­sol. Un record dels camins incerts del progrés de la nos­tra civi­lit­zació. Men­tres­tant, obser­vant les ganyo­tes mus­so­li­ni­a­nes de Trump, la pre­gunta ve sola: “S’ha de con­si­de­rar progrés si un caníbal menja amb for­qui­lla i gani­vet?”