Sense fotos

Sí, molt bé: no s’han de publicar o difondre imatges de les víctimes que van quedar esteses a la Rambla de Barcelona en l’atropellament terrorista. Ens les hem d’imaginar. Segons quins paràmetres? Els de la ficció del cine? Com em recorda l’amic periodista Joan Salicrú, després tots els de l’ofici ens desplacem a Perpinyà, quan s’hi celebra el festival fotogràfic Visa pour l’image i celebrem les produccions dels valents i arriscats fotògrafs de guerra i de catàstrofes de tot el món, moltes de les quals fan regirar l’estómac. Què hem de fer? Entre l’exposició d’imatges cruentes que “no aporten res” o que atempten contra la intimitat de les persones mortes o sofrents i la decisió de no publicar-ne cap algun terme mitjà hi ha d’haver per explicar l’horror i perquè no hi hagi l’endemà una descompensació entre les fotografies dels que ploren l’atemptat o s’hi manifesten en contra i l’acte que ha provocat els plors i les manifestacions. Alguns diaris van assajar aquest terme mitjà amb fotos d’angle obert que no incidien en els cossos morts o abatuts, sinó que els mostraven de lluny amb la Rambla dramàticament i insòlitament deserta de fons. També van ser censurats per molts. “Aporta” alguna cosa, una “no foto”?

Els periodistes que s’han desplaçat a la Rambla, a Alcanar, a Riudecanyes, a Cambrils o a Ripoll, epicentres dels terroristes, han parlat amb gent. Jo mateix ho vaig fer amb una senyora de Ripoll l’endemà de l’atemptat: “Aquests moros que s’enduen més beneficis sanitaris i educatius que nosaltres i que tot i així ens maten”. Comentaris semblants o de major calibre han escoltat els col·legues periodistes en altres llocs. No n’han divulgat cap. La xenofòbia, la islamofòbia, etcètera queden descartades dels informatius i els diaris. Però hi són. La senyora de Ripoll no era de les que van a fer pintades contra els moros, sinó una senyora de tresillo i menjador que a la tarda es troba amb les amigues a la granja. De què parlen? L’advocat del detingut pels fets de la Rambla que va acabar en llibertat condicionada explica que el seu defensat, amb domicili a Ripoll, es va mantenir fred i sense manifestar cap dol quan va saber que dos germans seus havien estat morts per la policia. De què parlen les senyores de Ripoll i els senyors i senyores d’Alcanar, de Riudecanyes o de Mollerussa que els diaris no entrevistem? Sí, molt bé, no s’han d’entrevistar. Les seves opinions no “aporten” res i fan més mal que bé. Però tot plegat, a les granges o a les mesquites, fa que la convivència sigui molt fràgil. I això fa por, diguem el que diguem a les manifestacions convivencials i necessàries profusament fotografiades. Després tot seran sorpreses i no saber-se’n avenir. Aquest ofici és molt complicat, ves quina sorpresa als meus anys.