Suïcidis

Amb tantes morts, aquesta setmana la del germà, estic tètric, dispensin.

Fa uns dies, passejant per Sant Joan de les Abadesses, vaig evocar el suïcidi de Raimon Casellas. El dia dels Difunts del 1910 l’autor d’Els sots feréstecs, peça fundacional de la narrativa modernista i una de les veus més escoltades de la crítica artística d’aquest moviment, es va tirar a la via al pas del tren per la localitat. Uns diuen que no havia pogut superar el malson de la bala que el perseguia des dels fets de la Setmana Tràgica de l’any abans. Uns altres, que no es va poder acomodar al Noucentisme, que desplaçava la seva obra i la seva influència. La segona versió ha prevalgut perquè és la més literària: morir víctima d’un corrent estètic. Però Eugeni d’Ors, pare i guia del noucentisme, valorava Casellas. Qui sap els motius d’un suïcida? Va ser enterrat a Sant Joan de les Abadesses mateix. El seu amic Ramon Casas en va pintar un quadre que fa tremolar de veure’l.

No hi ha cap nota biogràfica de Raimon Casellas que ometi el seu suïcidi, potser per la rellevància del personatge. En canvi, per pudor, per evitar l’efecte de “simpatia” o per respectar la decisió més íntima de qualsevol persona, els mitjans de comunicació que publiquen els noms i cognoms de les víctimes d’accidents o d’un atac terrorista no es decideixen mai a revelar la identitat dels suïcides ni la seva acció. Algú que cau d’un balcó és notícia. Algú que es tira d’un balcó no ho és. El meu amic Francisco Gómez es va tirar d’un balcó. El meu company d’escola Miró es va penjar d’una biga quan tenia dotze anys. El meu veí de pupitre Eduard Comabella es va ruixar amb gasolina i es va calar foc. En Josep Botella es va tirar a la via després de deixar escrit qui s’havia de fer càrrec del seu canari. Fa dos mesos, Moisès Maicas es va llançar al metro. Era director de teatre i ho tenia tot a punt per a una estrena. Cinc suïcidis que em són pròxims. Quants en tenen vostès? Llegeixo que els suïcidis superen la mortaldat dels accidents de trànsit i de les malalties més funestes. Potser que en parléssim i que, tot seguit, arbitréssim mesures per evitar-los o disminuir-ne la freqüència, com es fa amb les altres incidències socials i sanitàries.

El 1981 Salvador Cardús i Joan Estruch van publicar Plegar de viure, un estudi sociològic sobre els suïcidis a Menorca. Per què Menorca? Perquè, encara ara, l’illa plàcida i lluminosa visitada a l’estiu per tants catalans amb abarques és la que comptabilitza més suïcidis en tot l’Estat.

Quan els altaveus de les estacions anuncien retards per un arrollamiento, els viatgers bufen i miren el rellotge. Gairebé tots els inoportuns arrollamientos són de gent que s’ha tirat al tren per un motiu o un altre. Quins?