Carbonell que torna

Dimarts feia un any de la mort de Jordi Carbonell, fundador de Nacionalistes d’Esquerra, president d’ERC i un dels referents de l’Assemblea de Catalunya. Com a polític el deuen recordar, segurament, molts catalans. Però Jordi Carbonell fou, sobretot, un acadèmic estudiós de la llengua i la cultura catalana a qui el seu compromís polític amb els Països Catalans, àmbit que sempre defensà per a la nació catalana –“ni massa petits, ni massa grans, l’única pàtria nostra”, com acostumava a dir–, li impedí de completar tots els projectes acadèmics que tenia. Lector de català a la Universitat de Liverpool, professor d’aquesta matèria a la Universitat Autònoma de Barcelona i catedràtic a la de Càller (Sardenya), un cop el franquisme el n’expulsà de l’anterior, abans havia fet classes als primer clandestins i després subterranis Estudis Universitaris Catalans de l’IEC. El recordo com un luxe tenint-l’hi de professor amb un grup reduït d’estudiants, a les petites aules que Òmnium Cultural deixava a l’IEC, que s’hi aixoplugava al barceloní carrer de Montcada, sempre a prop de Ramon Aramon, el seu mestre, amb Jordi Rubió. Carbonell fou secretari de la Secció Filològica, director de l’Oficina d’Onomàstica, fundador de l’Assoziazione Italiana di Studi Catalani i director de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Dedicà moltes pàgines a l’assaig i la crítica teatral, amb un estudi remarcable sobre J. M. de Sagarra i, ben aviat, de forma coherent amb el seu pensament nacional, trià els seus centres d’interès per a la recerca en diferents punts dels Països Catalans i també de Sardenya, atesa la importància històrica del català a l’illa. Sobre aquest darrer indret escriví La llengua catalana a Sardenya i, amb F. Manconi, dirigí l’obra col·lectiva Els catalans a Sardenya. Investigà, pel que fa a la Catalunya del Nord, dues traduccions setcentistes de la Zaïre de Voltaire, així com altres traduccions teatrals rosselloneses i del grup de Tuïr. Ell recuperà la gran figura del valencià Joan Roís de Corella i batejà el segle XVIII com a “període menorquí de la literatura catalana”, per la qualitat, la normalitat i la diversitat de la producció menorquina en català.

D’ençà que el vaig conèixer, cap al 1968, sempre em parlà amb il·lusió del seu desig d’escriure una història social i política de la llengua catalana, objectiu que sempre hagué d’anar ajornant per un motiu o altre. Ara, però, amb Antoni Ferrando, la Universitat de València li ha aplegat en un sol volum tots els textos sobre aquest tema. El conjunt d’aquesta obra és d’un interès excepcional i d’una actualitat rabiosa, per la perspectiva d’anàlisi que hi adopta, no pas literària, sinó social i política, sempre a nivell de Països Catalans, i per la rigorosa anàlisi de les classes socials i la seva relació amb l’ús de la llengua. Hi constata la dimissió lingüística de l’aristocràcia i bona part de la burgesia, al costat de la lleialtat lingüística de les classes populars. Com J. Fishman, estudia qui parla quina llengua, a qui i quan, però hi afegeix el decisiu perquè. Per això, s’entreté en els factors endògens però n’assenyala, sobretot, els exògens, tan decisius en la situació actual del català.

Carbonell es refereix al català com a llengua nacional i llengua completa, entre el segle XIII i el XVIII, quan era emprada per “l’aparell d’un estat [...] a tots els espais de l’administració, a tots els àmbits de la cultura i per totes les classes socials” i, gràcies a la cancelleria reial, la “més unitària de totes les llengües romàniques”. No s’està ja de parlar d’imperialisme lingüístic, començant per l’edicte del 2 d’abril del 1700 que prohibeix l’ús del català als documents públics pel rei de França, i que seguirà a la resta amb els decrets de nova planta, per tal de substituir-hi el català pel francès al nord i l’espanyol al sud. Però subratlla també la resistència nacional a la imposició d’una llengua estrangera i la declaració explícita en defensa de la llengua pròpia, que mai no han faltat. Bona prova en són els diferents edictes prohibitius que han de ser publicats un cop i un altre perquè la gent no en feia cas i continuava emprant la seva llengua, la nacional. Hi ha, en definitiva, unes forces repressives exteriors i unes forces reivindicatives interiors de signe ben contrari. És determinant l’afirmació següent: “No trobem testimonis de renúncia voluntària a l’ús de la pròpia llengua per part de les classes populars, sinó solament de resistència contra la imposició.” La història lingüística catalana és, per ell, l’expressió d’una unitat cultural i també nacional. Benvingut sigui el retorn de Carbonell en aquests temps d’ingenu bonisme lingüístic, això sí, transversal...