Elogi dels tanatoris

Els tanatoris tenen un aire d’aeroport on totes les portes d’embarcament condueixen a la mateixa destinació, però són un gran invent. No vaig atrapar l’època en què els difunts i els seus familiars més pròxims eren visitats a casa seva, perquè quan era petit no es moria ningú, que jo sabés. Si la casa era gran, les visites tenien un lloc o altre per acomodar-se. Si era petita, molts optaven per saludar la família i donar-li el condol el dia del funeral: una salutació breu que mai no se sabia si havia arribat ben bé al destinatari, atribolat entre tanta gent que li passava pel davant. Un amic col·leccionava els recordatoris de tots els funerals que anava per si un dia havia d’acreditar-ne l’assistència. Els tanatoris, que obren a les nou del matí i tanquen a les nou del vespre, faciliten la salutació llarga i efectiva i també el retrobament amb familiars i amics que feia molt temps que no veies, amb alguns que et costa situar-los la cara i amb molts que no els recordes el nom. En unes altres circumstàncies demanar-los que s’identifiquin fa una mica d’angúnia, però en un tanatori tothom és comprensiu amb les alteracions de la memòria. També afavoreixen la coneixença de gent, perquè el difunt, per pròxim que et sigui, va tenir en vida unes relacions que no són en absolut les teves. Els tanatoris ajuden a conèixer la vida del mort a través de les seves amistats. Jo aquests dies he pogut saludar el claustre gairebé sencer dels professors de l’Escola Pau Gargallo de Badalona, on el meu germà havia treballat. Unes persones excel·lents que m’han donat informacions sobre les aptituds docents d’en Jordi que no sabia perquè ell no en volia presumir.

Un director de cine danès o un de català que l’imiti farien que els reunits en la sala de vetlla d’un tanatori acabessin renyits i tirant-se retrets a la cara per un trauma infantil, per una amistat traïda, per una qüestió d’herència... Jo no sé quins tanatoris han visitat els directors danesos i algun de català, però en els que jo he freqüentat la convivència ha estat sempre exemplar i els retrets, si n’hi havia, han quedat reservats a la intimat, un cop a casa o a cal notari. M’havia arribat que quan les vetlles es feien a les cases, la família sempre acabava trobant a faltar una peça de la vaixella de plata, al moment que tothom se n’havia anat. Als tanatoris no hi ha res per endur-se i la festa, si se’n pot dir festa, acaba en pau. Se’n pot dir: una festa familiar i social de primer ordre i com en queden poques.

Baixant a peu del tanatori, em van saludar uns senyors grans reunits en un bar de la Riera: “Que contents que estem de veure’l; ara mateix ha passat un que ens ha dit que vostè s’havia mort.” “És el meu germà.” Quin tip de riure que ens hauríem fet, Jordi: em van donar l’enhorabona.