Donar la nota

Mentre els cursis parlen d’intertextualitat, el poble encara en diu plagi, còpia o imitació. Fa uns deu anys, una escriptora premiadíssima de la meva generació em va plagiar fragments de la primera novel·la que vaig publicar, Camisa de foc. Mira que s’ha de ser cafre: en comptes d’anar a la biblioteca, pillar una novel·la modernista i copiar-la menjant pipes, va la paia i s’emporta frases senceres del llibre d’una col·lega. En fi, misèries. En un taller de músics adolescents, i abans que Ramon Mirabet els regalés dues cançons del seu colossal repertori, el músic va obrir un torn de preguntes. El to general anava dirigit a la vida privada del cantant: què fas abans d’un concert, com et cuides la veu, què ha de tenir una bona cançó o com es porta l’èxit. Però hi ha un galifardeu, un barbamec d’ulleres d’aquells que porten escrit al front “em mereixo una galeta” que va i li escup: “La teva cançó For the lady és un plagi de Mambo number five.” Una servidora no pot amb les calúmnies. Em giro amb els ulls injectats en sang, el miro com ho faria la nena de L’exorcista i demano permís a l’homenatjat per contestar a l’alumne repel·lent: “Mira, noi, Mambo number five és una cançoneta amb ritme enganxós on la lletra només llista noms de dona. En canvi (aquí vaig alçar la veu), For the lady és una cançó passada pel sedàs del vodevil sobre el mite de Don Joan, un paio que no s’enamora només de dones, sinó de la mateixa idea d’amor.” Deixin fluir. Encara queda gent neta i ulldesperta que gaudeix trepitjant descalça el planeta blau i té prou talent per crear de bell nou el que li passa pels rínxols.