Exèrcit industrial de reserva

Recentment, el butlletí del Banc Central Europeu ens advertia, amb dades de l’Eurostat, que l’atur a la zona euro (ZE) era molt més elevat del que ens diuen les xifres oficials. L’atur real no inclou només els desocupats (que busquen feina), sinó també els desanimats (que voldrien treballar però no busquen feina perquè no tenen esperança de trobar-ne) i els subocupats (que voldrien treballar a temps complet però només poden fer-ho a temps parcial). Si a la taxa d’atur (tant per cent de la població aturada sobre la població activa) s’hi afegeixen el tant per cent dels subocupats sobre la població activa i el tant per cent dels desanimats sobre la població activa, es té una aproximació molt més exacta dels treballadors que estan subutilitzats, que no tenen feina o no tenen la que voldrien. L’atur real és molt superior a la mesura habitual de la taxa d’atur.

Agregant les dades dels aturats, els subocupats i els desanimats, s’obtenen els percentatges dels aturats reals sobre la població activa, la gent que voldria tenir una feina o més feina però no ho aconsegueix. Destaquen, per aquest ordre, els percentatges de Grècia i Espanya (més del 30%), els d’Itàlia, Croàcia i Xipre (més del 25%), els de Finlàndia i Portugal (per sobre de la mitjana de la ZE) i els de França i Letònia (per sobre de la mitjana de la Unió Europea). On l’atur real és més baix hi ha molts països de l’Est europeu, Alemanya, Noruega, Islàndia i el Regne Unit.

A l’Estat espanyol l’atur real va créixer des del 2008 fins al 2013 i va disminuir des del 2014. Però el 2016 encara està per sobre de les xifres del 2010. En el període 2008-2016 l’atur real ha augmentat més d’un 11%, sobretot pel creixement de la taxa d’atur stricto sensu (més del 8%) però amb un augment també significatiu dels subocupats, una mostra de la precarització i fragmentació dels contractes de treball en aquests darrers anys. La variació dels desanimats és molt petita.

S’ha parlat molt del “miracle econòmic espanyol” especialment des del 2014. Tanmateix, Espanya té ara el mateix PIB que fa deu anys però amb dos milions menys de gent ocupada, i els que troben feina ho fan sobretot amb contractes precaris. Al mateix temps, augmenten els treballadors que no arriben a finals de mes amb el que guanyen, i la pobresa i les desigualtats han augmentat de forma espectacular, més que a la majoria de països europeus.

En definitiva, la vida de les persones normals, dels que treballen per viure, en general no ha millorat. La comparació amb la mitjana de la ZE no deixa cap dubte. A Espanya l’atur real és molt més elevat (més d’un 7%) perquè tant el nombre d’aturats (atur estructural en gran mesura) com el de subocupats a temps parcial són molt més importants.

En definitiva, amb l’abandó de la flexibilitat dels tipus de canvi de les monedes, especialment amb l’euro, les economies del sud d’Europa, i particularment l’espanyola, es basen en la desocupació competitiva, és a dir en la baixada dels salaris i l’empitjorament de les condicions de treball, cosa que permet un exèrcit industrial de reserva ampli i afeblit que, en el cas espanyol, està per sobre del 30% de la població activa des del 2010.