Keep calm
Junts pels semàfors
Encara no he aconseguit aclarir si forma part d’alguna mena d’argumentari que circula per whatsapp però aquest estiu he detectat un argument idèntic en diverses converses que tractaven sobre el trencament legal amb Espanya. Era, si fa no fa, aquest: “I si jo ara vull saltar-me els semàfors en vermell, què, eh?” Tenia alguna variant, com per exemple “jo ara aparcaré on em doni la gana” o el més radical: “Si el govern no compleix la llei, qui m’obliga a mi a pagar impostos.” Però vaja, el més freqüent ha estat l’exemple del semàfor en vermell. De sobte, als grans defensors de la Constitució els han entrat unes ganes irrefrenables de saltar-se els semàfors en vermell com a acte de rebel·lia. L’exemple era tan al·lucinant que abans que qualsevol pronunciament polític el que em sortia era l’humanitari. Si et saltes el semàfor en vermell tens moltes possibilitats que una persona que sí que compleix la normativa de trànsit el passi en verd i topeu i tots dos conductors resulteu, com a poc, ferits. Però com que l’exemple no anava de normativa de trànsit al final em va sortir la resposta a aquest –diguem-ne– argument. Posats a comparar, per aconseguir passar el semàfor en vermell de manera legítima, caldria decidir un dia a l’any en què un milió i mig de catalans favorables a saltar-se’ls es manifestessin sota aquesta reivindicació. Això durant cinc o sis anys. Passat aquest temps, catalans de tota condició política i social s’haurien de reunir en una candidatura que, posem pel cas, es digui Junts pel Semàfor en Vermell i que tingui aquest objectiu com a principal punt al programa electoral. Aquesta formació política hauria d’obtenir una majoria parlamentària, i si no hi arriba sempre es pot pactar amb una mena de CUP també contrària no als semàfors en vermell sinó a tot senyal de trànsit perquè són la mostra més evident de l’heteropatriarcat capitalista. Uns i altres, avalats per dos milions de vots, porten al Parlament la llei que donaria cobertura legal a l tan anhelada exinfracció. I aleshores sí, en un esclat d’alegria, tothom es posaria a passar els semàfors en vermell per a major eufòria dels planxistes del país.