Distàncies

En Car­les Maria Canals, home molt ama­ble i ana­lista agut de l’actu­a­li­tat política i econòmica, em va escriure per dir-me que tenia interès a conèixer-me i man­te­nir una con­versa amb mi. “Un dia que vin­guis a Bar­ce­lona ens podríem tro­bar i fer un cafè”. Li vaig con­tes­tar que podia ser al revés, i que, distància per distància, ell podia venir a Mataró. El vaig notar atra­pat, confús. Era a prin­cipi d’estiu. Em va dir: “Bé, ara vaig a pas­sar uns dies a la Vall d’Aran; de tor­nada en par­la­rem”. Em va fer l’efecte que la Vall d’Aran li era més pro­pera o més asse­qui­ble o més nor­mal d’anar-hi que Mataró, que són trenta quilòmetres. Va tor­nar de la Vall d’Aran. “El com­promís es manté; con­sul­taré hora­ris de tren i ens tro­ba­rem a Mataró a l’hora que diguis”. Li vaig con­tes­tar que no calien hora­ris: “Et situes a l’estació de la plaça de Cata­lu­nya o de Sants i aga­fes el pri­mer tren que passi en direcció al Maresme. En sur­ten cada cinc o vuit minuts”. Vam que­dar a dos quarts de set de la tarda a l’Iluro, bar de les meves cites. Quan hi vaig arri­bar a l’hora indi­cada, en Car­les ja hi era. “És que per no fer tard he aga­fat el tren de les qua­tre”. Tenia pen­sat ense­nyar-li els atrac­tius del cen­tre històric de Mataró, però com que havia arri­bat amb tant de temps se m’havia avançat. Després del cafè i d’una con­versa molt agra­da­ble, el vaig dur de totes mane­res al recor­re­gut. Vaig com­pro­var que era un gran obser­va­dor i que se sor­pre­nia que Mataró pogués ofe­rir tants punts d’interès. El vaig acom­pa­nyar a l’estació. Va fer una foto­gra­fia al monu­ment a Miquel Biada, l’impul­sor del pri­mer tren de la península. Té interès el monu­ment? Per a algú que acaba de des­co­brir que en qua­ranta minuts es pot anar amb tren de Bar­ce­lona a Mataró, segu­ra­ment que sí.

Fa vint-i-cinc anys que cada mes o mes i mig la colla que vam tre­ba­llar per als Jocs Olímpics de Bar­ce­lona ens reu­nim per sopar. Només una vegada en aquest quart de segle he acon­se­guit que es des­pla­ces­sin a Mataró, i encara de dies i per dinar. Sem­blava que si hagues­sin vin­gut de nit hau­rien d’haver hagut d’enco­ma­nar habi­tació a l’hotel. Ara, aquest setem­bre, rein­ci­di­ran. Un dels seus mem­bres, la deci­dida Laura Pare­llada, ha tro­bat una feina a Mataró. Cada dia va i ve de Bar­ce­lona amb el seu cotxe i ha des­co­bert que la ciu­tat no és tan remota com es pen­sava. Con­ven­cerà els altres perquè s’unei­xin a la per­cepció.

Els de Bar­ce­lona són així. La Vall d’Aran els és aquí mateix, però ubi­quen Mataró, Igua­lada, Man­resa, Olot o Fal­set a l’altra punta del món. Després, un dia, s’hi dei­xen caure, i aquí es troba l’ori­gen dels cama­cos. Tot és ines­pe­ra­da­ment “maco”. Només els de Bar­ce­lona? Quant temps fa que els de Mataró no ens apro­xi­mem a Igua­lada?