Sant Carlemany

Quan era alcalde de Girona, Carles Puigdemont em va dir: “Si un dia vens, t’ensenyaré la casa de Rafael Masó que hem restaurat i obert al públic.” Rafael Masó és el gran arquitecte adscrit al noucentisme de Girona. Moltes de les cases amb més personalitat visibles són seves. Més n’hi hauria, si algunes no haguessin estat demolides quan tot es demolia. L’oferiment de l’alcalde no es va fer efectiu mai, per culpa meva. Ara que Puigdemont ja no és alcalde de Girona sinó que és president de la Generalitat, he anat a visitar la casa pairal de Masó amb l’acompanyament de la noia que hi fa de guia. En realitat són quatre cases juntes, amb entrada pel carrer de les Ballesteries i amb galeries sobre l’Onyar. Sempre m’ha intrigat la disposició interna de les cases que ofereixen la part posterior al riu de Girona. La curiositat va quedar amb la meva visita satisfeta. Els gironins del nucli més arcaic de la ciutat han viscut en cases i carrers molt estrets. La proximitat veïnal, en diríem la promiscuïtat, ha d’haver contribuït a l’endogàmia que la ciutat presenta. Els gironins treuen a passejar una gran satisfacció de ser gironins. Els barcelonins també, però localitzar un barceloní de tota la vida en la ciutat cosmopolita és difícil. Només Reus és equiparable a Girona, amb matisos. Reus es fa orgullosa i també vital per oposició activa a Tarragona. Girona menysté Barcelona, can fanga, però Barcelona cau lluny i, vulguin o no, és inabastable. En conseqüència, la més petita de les quatre capitals catalanes va sola.

Abans i després de la casa Masó, un passeig per Girona. La Rambla, el carrer Santa Clara... Dinar de menú sota un arc de la pujada de Sant Domènec. Al capdamunt de la volta de l’arc, en posició central, hi un naip enganxat. Qui s’hi ha enfilat? Què significa? És el nou de diamants de la baralla francesa. Vuits i nous i cartes que no lliguen.

Feia potser mil anys que no entrava a la catedral. Hi ha molta gent a l’accés. Em diuen que l’enorme moble religiós és una atracció per als seguidors de la sèrie Joc de trons, que va filmar uns capítols aquí. En vaig veure unes imatges. Si no m’hi vaig fixar malament, al capdavall de les escales de la catedral, els de la sèrie van situar el mar amb un truc visual. Gran percepció: sempre m’ha fet l’efecte que els habitants de la ciutat que té a quatre passes la Costa Brava voldrien ser marítims, que només els falta el mar per completar-se el caràcter.

Al museu em quedo una estona observant l’escultura de Sant Carlemany. Els gironins han canonitzat el fundador de la Marca Hispànica i, en conseqüència, de Catalunya. Són intensament carolingis, i això deu explicar que la ciutat i els seus voltants aglutinin el cens més alt d’independentistes i l’aparició del president Carles.