Opinió

Vuits i nous

Amistats

Ens fem difícils les relacions amicals entre homes i dones de mala manera

L’altre dia vaig quedar per sopar amb un amic molt més jove que jo de gran conversa. Va triar una pizzeria, i ens vam asseure en una de taules del carrer. Primer havíem tingut un moment de dubte: no faria massa fresca? Al matí havia plogut, a la tarda havia estat molt núvol, i la temperatura havia baixat acusadament, després de les calorades dels dies anteriors. La pluja, amb alguns trons, havia estat irrisòria, impròpia de finals d’agost i principis de setembre, que és quan aquí tenim les grans tempestes, o les havíem tingudes, però el termòmetre s’havia comportat com si hagués plogut copiosament. Vam explorar l’aire i vam concloure que podíem ocupar sense risc la taula exterior. La mestressa del restaurant ho va celebrar: “Aquesta és la temperatura ideal, la que voldria per tot l’any.” Li vaig expressar reserves: la calor de l’estiu i el fred de l’hivern treballen contra la monotonia que entristeix altres punts geogràfics del món. La senyora no s’hi va mostrar d’acord: “Ja li regalo el fred i la calor.”

Vam començar a sopar i a parlar a les nou i vam acabar a les dotze, quan ja plegaven les cadires. Caminant a poc a poc vam arribar a un bar que es mantenia obert i vam fer un darrer toc. L’amic em va acompanyar fins al portal de casa. Vam evocar els noctàmbuls famosos que veien sortir el sol a còpia d’acompanyar-se l’un a l’altre a les cases respectives, i tot i que encara podíem donar corda a la conversa, vam decidir que aquella nit no els imitaríem. A la una obria la porta. Quatre hores de rellotge enraonant de tot.

Havia sorgit una pregunta: hauria estat possible que ell o jo haguéssim fet l’expedició nocturna amb una dona en comptes d’un home, amb una amiga? Ell segurament que sí: és jove i solter. Però jo? El sopar i la conversa fluïda, no haurien aixecat suspicàcies? La senyora de la pizzeria, que em coneix, m’hauria parlat amb naturalitat de la temperatura que vol o hauria callat o mirat de reüll, a mi i a la meva acompanyant? L’altre dia els deia que fa vint-i-cinc anys que la colla que vam treballar als Jocs Olímpics ens reunim per sopar. No els vaig indicar que, tret de jo, tot són dones. Cinc dones i un home. La multitud fa possible la trobada franca i natural. És clar que he dinat i parlat amb dones a soles. Gairebé sempre, però, amb el filtre de la feina o d’una consulta pel mig. I una altra pregunta, aquesta clàssica i de resposta no resolta que impregna totes les anteriors: és possible l’amistat estricta d’un home i una dona com la que mantinc amb el meu estimat amic, amb qui em trobo sovint? Tants “alliberaments”, tantes “igualtats”, tanta escola mixta de petits, i, de grans, ens fem difícils les relacions humanes de mala manera. Si més no la meva generació, la dels alliberaments i les igualtats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.