‘El truc’

He llegit en una estimulant novel·la (El truc, d’Emanuel Bergmann) un passatge hilarant: un nen, que ha fugit de casa buscant un mag, conversa amb el mag en qüestió. El mag li diu que és jueu i que va estar en un camp de concentració hitlerià, i que estava extenuat quan els russos els van alliberar. Els russos?, fa el nen. Sí i els van portar a Amèrica. Allà li van donar feina de seguida. Es tractava de caçar comunistes. Què són els comunistes?, interroga el nen. Són gent que creu en un futur millor. No ho entenc, diu la criatura. Jo tampoc, però estaven prohibits. També li explica que en arribar a Nova York, malgrat el fred, tothom era a coberta i van veure la il·luminada ciutat i l’Estàtua de la Llibertat. Aleshores diu que van estar segurs que els esperava un futur millor. Així doncs, diu la veu infantil, l’Estàtua de la Llibertat és comunista?

En la mateixa novel·la un personatge fa que el gran èxit nazi era escampar fins que fos un jòquer col·lectiu el següent eslògan: “La culpa és dels jueus.”

En aquest sentit, les coses no han canviat gaire: la culpa és dels immigrants. O la culpa és dels catalans (fins i tot quan els Mossos fan una feina magnífica). Ja ho deia Sartre: “L’enfer c’est les autres.” Els informatius espanyols, aquests dies, són una prova fefaent de la sentència del filòsof francès. Hi ha gent que necessita uns autres a qui penjar les culpes de tot. Fins i tot les que són més pròpies i més característiques dels parlants. Sentir la Sáenz de Santamaría parlant d’autocràcia, quan Espanya ha estat el país més autocràtic d’Europa –o ves a saber si de bona part del món– és xocant, si més no. O sentir els jerarques dient que si volem votar és perquè volem carregar-nos la democràcia.

No sols estan mancats d’arguments –d’una manera flagrant– sinó que insulten i amenacen barrejant conceptes, com si el govern espanyol fos l’adalil de la llibertat, la democràcia i la convivència. No donen la talla. Podeu pujar-hi de peus.