Talent, humilitat i esforç

L’excel·lència en el procés educatiu, qüestió que preocupa tots els agents educatius i, de manera especial, els màxims responsables del sistema educatiu, és la resultant d’una equació que suma tres elements: el talent, la humilitat i l’esforç.

Aquest triangle virtuós no solament val per a la perfecta adquisició de qualsevol disciplina, també per al desvetllament dels valors. Si entenem per excel·lència la plenitud de la persona, el seu màxim desenvolupament, l’actualització de les seves potències, aquesta realització demana la correlació de talent, d’esforç i d’humilitat.

Cadascú té el seu talent, està dotat d’unes determinades qualitats, i són aquestes les que ha de desenvolupar. Ser excel·lent significa lluitar contra els propis límits, no acontentar-se amb allò que ja se sap i es fa bé; exigeix explorar nous territoris, arriscar i cercar la millor manera per desenvolupar el potencial que amaga dins del seu ésser.

El talent és la condició bàsica per assolir l’excel·lència, però solament amb el talent, unilateralment considerat, no és suficient per arribar als màxims nivells de plenitud. És la condició necessària, però no suficient, com dirien els matemàtics.

El talent no és un mèrit, ni el resultat d’una conquesta personal: és un do. És una riquesa que la persona ha rebut en néixer i que la predisposa hàbilment per fer una activitat. És el potencial que hi ha en el seu ésser que, degudament exercitat, dona fruits esplendorosos. Com l’existència, el talent és un do.

El talent és aquella dimensió donada, prèvia a l’exercici de la llibertat, independent de la voluntat. Considerat de manera aïllada, no és suficient per assolir l’excel·lència. Cal conrear-lo, exercitar-lo, contrastar-lo, sotmetre’l a un treball dilatat, perquè solament així pot créixer en qualitat i en profunditat.

L’excel·lència se sosté sobre un altre valor, que, a la vegada, és la mare de totes les virtuts: la humilitat. És la disposició a aprendre dels altres, és la consciència de la ignorància, de tot el que queda per saber; és la disponibilitat a deixar-se alliçonar pels altres i a rebre les seves ensenyances. Solament si un és humil, es desfà la crosta de l’ego i d’aquell aire d’autosuficiència que destrueix la persona i tot el potencial que hostatja dins seu. La humilitat també és necessària per delimitar el propi talent, per saber exactament per a què tinc habilitats i capacitats i per destriar, amb nitidesa, el que soc del que voldria ser.

El talent requereix esforç per poder aflorar a la superfície; però també humilitat per rebre les ensenyances dels qui fa temps que conreen una habilitat, una professió. Si aquests, però, no són generosos, si es guarden gelosament per a ells mateixos tot allò que han après al llarg d’una vida de treball, el talent del jovencell trigarà a créixer i haurà de repetir els mateixos errors i les mateixes marrades que els grans.

L’esforç que es realitza sobre el buit no dona cap resultat. Frustra, genera decepció i fa baixar la pròpia autoestima. L’esforç intel·ligent ha d’exercitar-se sobre el que té potencial, sobre una possible base que, degudament treballada, es pugui transformar. Quan actua sobre bases sòlides acaba donant fruit i té efectes positius en la persona, la dignifica i la fa créixer en autoestima.

L’esforç sol, però, no garanteix l’excel·lència. Cal que actuï sobre el talent, sobre allò que hi ha. Per llaurar una pedra, cal que hi hagi pedra, però no qualsevol pedra és susceptible de ser llaurada. Hi ha pedres que, per molt que es piqui a sobre, no és possible traçar-hi una marca. Són massa dures i el cisell no hi deixa traça. N’hi ha d’altres, en canvi, que solament amb un cop, es desfan. La pedra és el talent i el picapedrer sap donar forma a la pedra amb el seu esforç, però no totes les pedres serveixen per a la mateixa funció. Cada pedra indica què es pot fer amb ella, però solament si s’està atent a la seva naturalesa es pot acabar destriant la seva funció.