Herois i traïdors

Mentre el maldestre Donald Trump ha reobert la ferida del racisme als Estats Units, s’ha desencadenat una onada de depuracions en el nomenclàtor i en els monuments que fins ara honoraven sudistes esclavistes enaltits com herois. El cas més paradigmàtic és el del general Robert E. Lee, líder militar de la Confederació, que ha estat descavalcat sense gaires manies. A França també han plantejat un debat semblant sobretot des que el Front Nacional s’ha entossudit a batejar carrers i places amb noms de militars colpistes o criminals convictes de les guerres colonials. A Barcelona, l’estàtua del negrer Antonio López té els dies comptats, i encara que no ho sembli, a Espanya fa deu anys que la llei de la memòria històrica obliga a desar els símbols de la repressió franquista. Està vist que la imperfecció humana i els viratges de la història, tard o d’hora convertiran en polèmica abrandada l’honorabilitat de polítics, militars, clergues, intel·lectuals, científics o empresaris. Perquè les persones som més a prop de la flaquesa que de la puresa, però també perquè l’heroi d’ahir és el traïdor d’avui, i els objectius del passat no es justifiquen amb els mitjans d’ara, potser ja és hora de posar fi a la mania de col·locar pedestals, monòlits i busts o dedicar carrers i places a presumptes prohoms. Per identificar els indrets seria molt més raonable optar per números, lletres, llocs, coses o esdeveniments d’un consens indiscutible. El carrer 4, la plaça del Diamant o la rotonda de la Mediterrània, a part de facilitar l’orientació i ser més elegant, estalviarien la feinada de canviar plaques i adreces cada cop que algun historiador revela la part obscura de l’homenatjat. I a més, evitaria sotmetre la seva nissaga a la vergonya de la retirada d’honors atorgats amb tanta pompa amb circumstància.