Cafè de mitja tarda

A mitja tarda faig un llarg cafè –dir-ne “un cafè llarg” portaria a equívocs– amb un amic que per entendre’ns i anar ràpid podríem anomenar “unionista”. L’epítet no li fa justícia. Per ofici polític coneix molt bé Espanya i Catalunya i entén que les relacions entre les dues entitats no funcionen ni poden seguir així. En tot cas, està en contra del referèndum anunciat per al primer d’octubre, que tampoc entén com es podrà fer amb garanties. No li exposo la meva opció independentista perquè la coneix de sobres però sí que li dic que al punt al qual hem arribat l’única sortida és el referèndum. La meva apel·lació a la senzillesa: que els del sí votin que sí, que els del no actuïn en conseqüència amb la campanya corresponent i que al final de la jornada es facin les sumes. No hi ha dos d’octubre, el famós dos d’octubre que ara és en boca de tothom, sense l’u. Diu Rajoy, president del govern espanyol, que el dia dos “en parlarem”, o “en parlarà”. Si ell mateix es dedica a impedir la celebració del referèndum, de què vol parlar el dia dos que no pugui dir ara? L’amic fa una pirueta: “Fixa’t que els dos partits més ideològicament enfrontats són els que van impedir la vigència de l’Estatut de Maragall, origen del conflicte en què ara ens trobem: el PP, que el va torpedinar amb el concurs del Tribunal Constitucional, i ERC, que al final el va boicotejar tot i estar al govern i haver-lo elaborat”. La maniobra va fer pujar el PP al poder, va fer caure Maragall, el PSC i el PSOE i ha acabat reforçant ERC. L’actitud refractària del PSC al referèndum deu tenir, també, aquest origen. Demano un segon cafè. L’amic es limita a un únic suc de poma. Abans, quan ens trobàvem en sessions de contingut similar, havíem arribat a demanar un gin-tònic. Ens hem fet grans amb el “procés”, o el “procés” ens ha fet grans. Mirem la gent com passa, ens desviem cap a la situació de la política local –deu partits a l’Ajuntament–, ens expliquem l’estiu... Ens aixequem tan amics, és clar. Els contemporitzadors i “equidistants” retraten els independentistes d’una manera que no m’hi reconec. Parlen de crispació, d’haver partit el país en dos, d’odi a Espanya... Jo no odio res ni ningú, i ni dos cafès un darrere l’altre em causen excitació. País partit en dos? Quan hi ha eleccions “normals” queda molt més dividit. Deu partits, al meu Ajuntament. No m’he barallat mai amb cap “unionista”, o no hi he quedat mai renyit. Si de cas, m’he discutit amb força amb un independentista, per qüestions de graduació de l’estratègia o perquè m’ha disgustat alguna ingenuïtat. Tan amics, també. Sí, ja sé que hi ha exemplars anticatalanistes que fan perdre la continença però jo amb els anticatalanistes, que ja hi eren abans del “procés”, no m’hi faig ni hi prenc un cafè a mitja tarda.