La por

Fins que no arribi l’1 d’octubre, tot el que passarà a Catalunya es reduirà a una qüestió molt senzilla i concreta: la gestió de la por. L’Estat espanyol desplegarà –de fet ja ha començat, amb les amenaces penals a més de mil càrrecs electes– un arsenal descomunal de mesures judicials i accions de propaganda política i mediàtica amb un objectiu concret: infondre por. L’únic as a la màniga de l’Estat espanyol és que ciutadans, voluntaris, funcionaris, càrrecs electes i fins i tot els Mossos d’Esquadra tinguin por de les conseqüències eventuals de l’exercici del dret a l’autodeterminació que els catalans faran efectiu l’1 d’octubre. L’única possibilitat d’impedir-ho és que els catalans s’arronsin i aturin tot plegat per voluntat pròpia. Paral·lelament, com és lògic, cap veu internacional aixecarà el to per defensar els drets dels catalans a decidir el seu futur, tal com va succeir amb l’onada d’independències de finals del segle XX (el que passarà després, ja és una altra cosa). Nogensmenys, per aconseguir que el referèndum sigui un èxit i resulti en l’aplicació de la llei de transitorietat i fundacional de la República, tot es redueix a mantenir la calma, no caure en provocacions i no deixar-se atemorir. Tan senzill i tan complicat com això. No serà fàcil, ja ho sabem, perquè els altaveus mediàtics de l’aparell de l’Estat –tribunals, clavegueres i mitjans inclosos– són poderosos. Tanmateix, si fem cas omís de les amenaces i ens mantenim fidels al marc normatiu aprovat pel Parlament aquesta setmana –i plenament vigent, car les resolucions del TC no són aplicables, segons l’establert per l’article 3 de la llei del Referèndum–, aviat comprovarem que cap de les amenaces de l’Estat no es podran fer efectives sense precipitar de manera definitiva i irreversible la independència efectiva de Catalunya.