I no passa res...

Hi ha qui assegura que el Banc d’Espanya, molt conscientment, va aprofitar el millor dia per anunciar que es donen gairebé per perduts 40.000 dels més de 50.000 milions de les arques públiques, per sostenir les entitats financeres. Són uns diners que, tot sigui dit, l’executiu espanyol garantia que els faria tornar encara que calgués arrancant-los-els amb fòrceps. El balanç, minso –fins ara només se n’han recuperat 3.000, i han passat un quants anys des de la desfeta bancària–, es va donar a conèixer mentre polítics, premsa i bona part de l’opinió pública espanyola es posava les mans al cap per una discussió reglamentària al Parlament mentre se’ls escapava –a alguns voluntàriament– que, un cop més, amb el rescat financer s’ha aixecat la camisa als ciutadans i, el pitjor, que ningú no pensa assumir-ne cap responsabilitat, ni tant sols sortir a proclamar que “mai no havia passat tanta vergonya”. Algú s’ha parat a pensar què suposen 40.000 milions per als serveis públics? Són aules que deixarien de ser barracons, joves que rebrien beques per no haver de deixar els estudis, quiròfans que obririen i metges que contractarien... Soc incapaç de fer-ne el càlcul, però a qui li correspondria fer-lo de ben segur que tampoc no s’hi entretindrà. Al cap i a la fi, aquests diners s’han volatilitzat per la mala gestió econòmica, però també de la política. I d’aquí que convé que tot plegat passi desapercebut.