Ànsia d’1-O

Les tres iaies vestides amb les corresponents samarretes fluorescents i sostenint estelades, una d’elles amb una crossa a la mà; dos infants asseguts al terra de la plaça de Catalunya jugant a posar paperets de color dins una urna de metacrilat on es pot llegir handmade (feta a mà); un senyor que apareix amb la barba tenyida amb els colors de l’estelada o un grup de noies adolescents abillades amb l’estelada a tall de capa caminant de pressa per anar al tram corresponent... I mil estampes més que se sumen a les impressionants imatges aèries de l’Onze de Setembre del 2017. La Diada Nacional ens envia cada any un oportú recordatori del tarannà cívic, transversal, pacífic i democràtic del procés que viu Catalunya però, sobretot, del seu origen. Faria bé el govern espanyol de no menystenir una mobilització constant que acumula sis anys o els rotatius editats a Madrid de no reduir el clam que es va sentir dilluns al centre de Barcelona a xifres i adjectius que les mateixes fotografies desmenteixen. Les anàlisis –moltes de partit– sovint ignoren o obvien el que és el puntal fonamental del procés: la gent. És i serà la clau d’un moviment que es va gestar al carrer. Ni campanyes, ni amenaces, ni tampoc insults... Si alguna cosa ha demostrat aquest Onze de Setembre és que hi ha ganes de votar, de decidir el país que volem a les urnes. Hi ha ànsia d’1-O. Per arribar-hi, la mobilització de la gent serà essencial.