Opinió

opinió

Força empantanegats

Tot just sortim de l’estiu i ja entrem en la tardor, amb normalitat, com si res hagués passat. Normalitat segons el que és habitual no significa que sigui allò comú i majoritari. L’estadística sap bé com explicar la normalitat segons aquella distribució que tots coneixem. Allò que és quotidià arriba ser normal si ja forma part del nostre dia a dia. Ser-ho no significa que sigui correcte, sols que ja és habitual. Quan les coses són habituals canvien el nostre punt de vista. Acceptem el que són malgrat que no siguin correctes; simplement ens hi hem acostumat. Els costums canvien les nostres percepcions i la comprensió del que ens envolta. Malauradament, ens estem acostumant a moltes coses com si res quan els fets o aquestes coses no són normals. Una vegada més, la normalitat es confon amb la correcció. I a la ciutat es donen moltes coses normals, que no significa que siguin correctes. I vull arribar aquí per explicar quines són algunes d’aquestes coses que s’han convertit en normals però que estan una mica lluny de la correcció.

Hi ha problemes que s’han dilatat en el temps i a què, a poc a poc, ens hem acostumat com si ja no existissin. La Devesa, entre plans especials, i plans d’usos i més plans, segueix en el punt de mira dels gironins, que veuen que el temps va passant i les coses es mouen molt poc. Haurem deixat els debats sobre el futur el parc i ja tindrem unes Fires al damunt que tornaran a estressar la seva vegetació. Unes Fires que no troben una millor ubicació i de què, mentrestant, el soroll, la contaminació lumínica, el tragí de les persones i l’acció humana en general provoquen el patiment de l’arbrada. La futura prohibició dels campaments dels firaires només alleugera parcialment el problema desplaçant el conflicte a altres parts. La qüestió és on seria el lloc idoni per a les atraccions de les Fires de la ciutat que gaudeixi de l’aprovació de veïns, usuaris i firaires. Serà difícil, molt, però caldria pensar que són les darreres que es fan a la Devesa.

Finalment, el Girona FC i els accessos al camp de futbol haurien de ser el motiu per ordenar el sector definitivament i generar un sistema de transport públic àgil i modern.

Tenim una ciutat en transitorietat, amb comerços que s’obren i es tanquen, amb solars cèntrics buits des de fa dècades. Com a exemple podríem assenyalar els solars de l’entrada sud de la ciutat, el del carrer Fontanilles, el del carrer Joan Maragall o el dels carrers Mercaders i Ferreries Velles. Tots importants i alguns de molt cèntrics que donen imatge de deixadesa. Per què no referir-nos al Barri Vell, que té espais i carrers ben endreçats, edificis recuperats i activitat cultural que comparteixen amb carrers deixats com ara el carrer Claveria o el del Doctor Oliva i Prats? I què no dir de la convivència entre bars de nit i convivència ciutadana al Pou Rodó? Com es fa compatible l’activitat econòmica i el dret al descans dels gironins?

I la darrera la veiem a la plaça de la Constitució, on una gàbia servirà de pati d’escola. Un pegot estètic i perillós. No hi veiem projectes clars. D’alguns, ja en perdem la memòria i no hi ha pronunciaments dels responsables urbanístics sobre com cal resoldre’ls.

La vida de la ciutat està feta de sensibilitats que no afloren i no existeix aquella percepció que les fa viure com a problemes. I cal fer-ho sense esperar les properes eleccions municipals amb noves promeses i projectes inconclusos. I el que dèiem, qui dia passa, any empeny. I, naturalment, ens acostumem a veure-ho empantanegat i a veure la ciutat desbudellada en les seves entranyes més íntimes com si res. Una pena.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.