Escrivim... o no?

L’ofici d’escriptor a Catalunya viu temps complicats. Farien falta pocs dits per comptar la gent que viu mínimament bé i en exclusiva (sense feines més o menys paral·leles) d’escriure. D’una sèrie de generacions d’autors que treballaven en condicions precàries i esperit heroic per la tasca de preservar la llengua i la cultura contra la dictadura en complicitat amb escoles, editors, polítics i llibreters s’ha passat a una altra generació que cada dia té menys drets, menys reconeixement i menys perspectives. Observat amb la perspectiva dels temps, aquells esforços semblen balders. Actualment, amb les baixes taxes d’índexs de lectura, amb la socialització dels llibres, amb la concentració editorial i amb la necessitat de convertir el llibre en un producte de mercat rendible i sovint aliè a la cultura, que provoca que es converteixi abans en èxit un llibre dolent signat per un famós que un de bo escrit per un desconegut, el paper dels autors i la possibilitat de professionalitzar-se en un sector on l’escriptor, la baula imprescindible de la cadena, guanya com a màxim un 10%, mentre que el distribuïdor pot arribar a embutxacar-se més del 50% del preu de venda, es converteix en una quimera.

Així les coses, un grup d’escriptors acaba de crear Escrivim, Associació Professional d’Escriptors i Escriptores de Literatura, un col·lectiu amb una tasca justa i necessària però titànica: normalitzar la situació dels escriptors com a treballadors de la cultura, superant totes les mancances i llacunes a àmbit sindical, laboral, econòmic i social que això implica. Només cal veure que una pàgina que parla del referèndum es pot tancar per diferents vies en un sospir i, per contra, les que roben sistemàticament els drets d’autors de milers d’escriptors romanen actives pels segles dels segles, cosa que ja dona una idea del tarannà dels polítics envers la cultura i la protecció dels drets. I aquest seria un altre dels aspectes de la tasca de l’associació, conscienciar la classe política de la necessitat de no anorrear la cultura des de tots els àmbits.

També caldria posar damunt la taula la precarització progressiva del col·lectiu, centrada en menys avançaments, menys diners, menys tiratges, menys promoció (fes-ho tu mateix a través de les xarxes) i menys pes de Catalunya enfront Madrid a l’hora de decidir i la desaparició quasi absoluta del prestigi de la cultura, considerada com una mena de subproducte que no val res i que es pot descarregar de franc sense cap obstacle. Així doncs, es tracta d’anar construint un instrument vàlid que faciliti als escriptors professionals una eina útil de lluita i de debat que permeti presentar batalla en un territori cada vegada més hostil i amb menys aliats, defensant per damunt de tot que sense cultura no hi ha ni futur ni possibilitats d’encarar la vida amb un mínim d’imaginació.