La ciàtica d’Europa

La setmana passada, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, es va excusar en la ciàtica que l’afligia per no contestar una pregunta dels eurodiputats Josep Maria Tresserras i Ramon Tremosa en referència a la repressió política i judicial que pateix la Catalunya independentista. La ciàtica invalida molt. Jo en vaig tenir símptomes aproximats fa uns mesos, després d’haver-me exposat en un lloc on passava molt corrent d’aire i un fred intens, i els ben asseguro que a més a més de no poder pujar ni baixar escales amb una postura presentable ni trobar la jeia al llit, no estava per res, ni per contestar preguntes. Més tard del mateix dia, Juncker va treure forces de flaquesa i va pronunciar que en cas que en el referèndum guanyés el sí l’organisme que presideix acceptaria el resultat. Encara més tard, quan aquí ja es destapava el xampany de l’entusiasme, va matisar que parlava d’un referèndum acordat i pactat amb l’Estat. La ciàtica té això: va i bé, puja i baixa i no es pot donar fàcilment per embridada.

Molt bé, referèndum pactat i acordat amb l’Estat. Fa alguna cosa el president Juncker perquè això sigui possible? Ha tramitat una advertència al president Rajoy, un avís, una “pressió”? Sempre diem que Catalunya és “contribuent neta” d’Europa. Entenc que entre altres coses significa que Juncker i tots els que es belluguen per Brussel·les cobren, en part alíquota, de les aportacions dels catalans. No ens podrien emparar, a canvi, en aquests moments de tribulació? Algú cuita a recordar-me que la Unió Europea és una conjura d’estats que es protegeixen entre si. Per això ho dic, també: Europa no vol alliberar Rajoy i al cap d’estat de l’embolic que portarà al desastre les seves persones i el país que governen?

Un vespre va sortir per la televisió el ministre de Franco Manuel Fraga anunciant que quedava decretat l’estat d’excepció a Espanya. Un estat d’excepció, en una dictadura, és una redundància, un oxímoron, que diuen ara els cultivats. En democràcia els assalts a un govern, les irrupcions a impremtes i diaris, la violació de la correspondència, la censura, o els empaperaments judicials a càrrecs públics queden més en evidència. No ho veu, Europa? Unida o desunida, Europa no veu mai res. És també molt pacient: va esperar que Franco es morís i, amb ell, el seu règim excepcional. Què espera ara? Aquell vespre havia d’anar a veure Èdip rei, de Pasolini, en sessió de cinefòrum. Es va suprimir el col·loqui en senyal de protesta. Què més podíem fer, llavors? Ara, sortir al carrer.

Diu Juncker que la Catalunya independent hauria de fer tràmits per entrar a la Unió. Que no es faci il·lusions. Posarem molt car el preu de la nostra adhesió a l’Europa amb ciàtica.