Estereotips enquistats

Després dels fets d’ahir, qualsevol apel·lació al diàleg i a l’entesa sembla condemnada d’antuvi. Tot i això, el primer que caldrà superar són tants estereotips que entelen la relació. Aquestes últimes setmanes m’he fet un fart de viatjar amunt i avall d’Espanya i encara em costa de creure fins a quin punt el desconeixement i la falta d’informació marquen la relació entre Catalunya i l’Estat. Potser és culpa de la meva ingenuïtat i ja ho hauria d’haver superat fa anys quan, durant un sopar, la parella de Madrid que ens acompanyava es va molestar perquè la meva dona i jo vàrem intercanviar unes paraules en català. Per més que els explicàvem que sempre ens parlàvem amb la nostra llengua, ens va costar Déu i ajut fer-los entendre que no els volíem tocar el botet. Dècades després, em fa l’efecte que hem avançat poc i que la responsabilitat no és unidireccional. Segur que s’han fet esforços i intents d’acostament, com ara quan l’aleshores president Pujol va organitzar una tournée de conferències per regions espanyoles amb l’objectiu d’explicar què és Catalunya. Val a dir que el resultat va ser força magre però l’intent va valer la pena. Ara que les relacions han assolit un punt de tensió màxim, lamentar-se pel que hauria pogut ser només porta a la melangia. Encara que ara ens sembli impossible, passi el que passi, les relacions algun dia s’hauran de reprendre i, per tant, valdria la pena analitzar què s’ha fet malament per no cometre els mateixos errors. Tard o d’hora el gran absent d’aquest debat, la política, haurà de tornar. L’art del compromís basat en el diàleg i la comprensió defineix les societats democràtiques, plurals i modernes. El simplista I tu més! indefectiblement desemboca en la trencadissa i l’enfrontament. I això mai convé a ningú.