‘No-Do’nen de si

Per als que per edat no van viure les ses­si­ons de cinema en època fran­quista, faré memòria. Els doblat­ges ter­gi­ver­sa­ven els diàlegs ori­gi­nals que no agra­da­ven al règim. Hi havia uns salts de pel·lícula que feien per­dre el fil nar­ra­tiu a causa dels talls de les esce­nes de nus o que con­si­de­ra­ven esca­bro­ses. Hi havia els cine­mes d’estrena i els de rees­trena; aquests dar­rers eren els de barri i els de poble on pas­sa­ven dues pel·lícules (a una li deien “la bona” i l’altra, la de blanc i negre). A totes les sales es pro­jec­tava l’infor­ma­tiu No-Do, amb un blanc i negre que esgar­ri­fava, com les apa­ri­ci­ons de Franco anant de pesca o aplau­dint els coros y dan­zas de la Sección Feme­nina al Ber­nabéu. Que­da­ven lluny aque­lles tona­li­tats, però el blanc i negre ha tor­nat.