L’altra majoria

Les deten­ci­ons de mem­bres del govern i de càrrecs tècnics de l’admi­nis­tració que es van pro­duir ahir i els escor­colls a les seus de depar­ta­ments i orga­nis­mes del govern, així com d’algun par­tit polític, han estat el deto­nant que ha acti­vat l’última fase del procés: la mobi­lit­zació als car­rers.

La idea ini­cial era que la mobi­lit­zació s’havia de visu­a­lit­zar a les urnes, en un referèndum que havia de ser el moment cul­mi­nant i el punt final. Però és evi­dent que cada cop hi ha més difi­cul­tats per tal que es faci el referèndum. I la pre­gunta que no es pot evi­tar és: què pas­sarà si tot i els com­pro­mi­sos adqui­rits pel govern no es pot arri­bar a fer? L’inde­pen­den­tisme rebutja qüesti­o­nar-se públi­ca­ment sobre aquesta pos­si­bi­li­tat. És una manera de mos­trar la seva deter­mi­nació i, supo­sa­da­ment, de man­te­nir alta la moral. Però el fet que no et vul­guis ima­gi­nar una situ­ació no evita que aquesta es pugui pro­duir. Què pas­sarà si el gran acte de pro­testa que de ben segur es pro­duirà d’aquí a dos diu­men­ges no té prou ele­ments recognos­ci­bles per ser con­si­de­rat un referèndum? Després del que va pas­sar ahir, es pot pen­sar que hi ha les garan­ties que s’ompli­ran els car­rers, però, hi haurà l’opor­tu­ni­tat d’omplir també les urnes?

La demos­tració que la qüestió for­mal era fins ara un tema cen­tral la tenim per via doble. D’una banda, l’inde­pen­den­tisme ja jus­ti­fica sense embuts que aquell qui fa el que pot no està obli­gat a més. Aquesta podria ser una jus­ti­fi­cació sufi­ci­ent per als més con­vençuts, però podria ser insu­fi­ci­ent per acon­se­guir l’aspi­ració que el resul­tat que s’obtin­gui tin­gui un reco­nei­xe­ment majo­ri­tari i un aval inter­na­ci­o­nal. Pot­ser a par­tir d’aquest dime­cres més que una vali­dació es pas­sarà a bus­car la com­pli­ci­tat que puguin gene­rar les imat­ges de la poli­cia actu­ant i de les pro­tes­tes ciu­ta­da­nes.

Tot ha anat molt de pressa els últims anys, però no fa tant temps que els pro­mo­tors de la con­sulta reco­nei­xien que si no s’impli­cava tant els par­ti­da­ris del sí com els del no aquesta no seria sufi­ci­ent­ment repre­sen­ta­tiva. D’aque­lla ambició s’ha pas­sat a un moment en què es fal­si­fi­quen car­tells supo­sa­da­ment sig­nats per alguns par­tits per fer creure que estem en una cam­pa­nya nor­mal i que algú fa cam­pa­nya en con­tra de la inde­pendència. Que no és una situ­ació nor­mal també ho evi­den­cia el pro­ta­go­nisme de jut­ges, fis­cals i poli­cies. L’Estat no s’ha que­dat de braços ple­gats –com era pre­vi­si­ble– i ha actuat con­tra per­so­nes i coses, inter­ve­nint tot allò que podria donar una apa­rença de procés elec­to­ral nor­mal (cens, col·legis elec­to­rals, urnes, pape­re­tes, etc.). I també ha inter­vin­gut les finan­ces de la Gene­ra­li­tat. Però aquesta ha estat una reacció a una acció pre­me­di­tada, pot­ser un regal que el vice­pre­si­dent Jun­que­ras ha fet al minis­tre Mon­toro negant-se a enviar els infor­mes de des­pe­ses set­ma­nals. Un error de càlcul? Un regal enve­ri­nat? En tot cas, un epi­sodi més que ens avisa que encara hi pot haver més sor­pre­ses.

Tot apun­tava que el dia 2 d’octu­bre cal­dria ges­ti­o­nar un con­flicte de legi­ti­mi­tats, però la força del xoc ins­ti­tu­ci­o­nal ha pro­vo­cat que no fes falta espe­rar tant. I l’impacte ha estat tan fort que ha modi­fi­cat l’equi­li­bri de la política. Ho ha demos­trat l’alcal­dessa de Bar­ce­lona, Ada Colau, amb l’acord per faci­li­tar el vot a Bar­ce­lona, sig­nant la carta per dema­nar un referèndum acor­dat i posant-se ahir al cos­tat del govern. Avui seria molt dife­rent el debat que es va pro­duir al Par­la­ment sobre les lleis del referèndum i la de tran­si­to­ri­e­tat jurídica.

No hi ha cap dada que ens per­meti afir­mar que l’inde­pen­den­tisme hagi avançat avui res­pecte d’ahir, però sí que dis­po­sem d’evidències que demos­tren que s’ha cohe­si­o­nat l’opo­sició al Par­tit Popu­lar. Una situ­ació que no pot menys­te­nir un govern que està en mino­ria. El PP va veure en l’espai dels comuns un supo­sat aliat per tal d’arra­bas­sar la majo­ria par­la­mentària a l’inde­pen­den­tisme, però no va cal­cu­lar que podien aliar-se per repre­sen­tar un altre tipus de majo­ria.