Astúries ens avisa

Pelos car­ri­les del tren via­xen estes pala­bres... Jo viatjo per l’auto­via del Cantàbric, però és igual, la metàfora ja farà el fet. Miro per la fines­tra i em fal­ten ulls per empas­sar tant de verd ondu­lat a les valls, tant de blau estès al peu dels cin­gles i tant de blanc d’escuma rive­te­jant les plat­ges. Astúries és un país massa bell, només es pot mirar i te la fotràs, con­duc­tor, si inten­tes des­criure’l sense ser poeta. Val més que pen­sis en el teu país i enge­guis qua­tre renecs pel pai­satge que hi hem des­truït. Que t’agafa gana, set o pipí? Surt de l’auto­via, entra a qual­se­vol poble i torna a rega­lar-te la mirada. Un urba­nisme endreçat, de car­rers nets i façanes reto­ca­des, rejo­ve­ni­des, a punt per mos­trar-se en soci­e­tat els diu­men­ges al mig­dia. A les boti­gues, bona urba­ni­tat, l’autèntica. Ciu­ta­dans sobris, de cor­di­a­li­tat justa per no emba­far però amb un interès sin­cer a aju­dar-te. Gent sense cap tret par­ti­cu­lar que la dis­tin­geixi d’altres llocs, però... que dife­rent del per­so­nal que corre per les àrees metro­po­li­ta­nes de les grans ciu­tats! Ningú bala­dreja ni embruta ni fa el fat­xenda. Viuen a la terra, per la terra i de la terra (i també dels fons euro­peus i de com­pen­sació inter­ter­ri­to­rial, tot s’ha de dir...) A Can­gas de Onís entro a la lli­bre­ria Ima­gen i demano al Sr. Juan Luis Some­ano si té alguna gramàtica del bable. “De astu­ri­anu?” “Bé, sí, d’astu­ri­anu...” Em diu deli­ca­da­ment, en un cas­tellà ondu­lant, que l’únic que té són aques­tes nor­mes ortogràfiques de l’Aca­de­mia de la Llin­gua Astu­ri­ana. “Però sap què? És una cosa molt arti­fi­cial. Al car­rer no el tro­barà pas, aquest par­lar ni aquest escriure. Tot això no interessa ningú, només ens ho dema­nen els cata­lans que ens visi­ten. Tin­gui, un poe­mari en astu­ri­anu. Deixi, deixi, l’hi regalo. Total, se m’està flo­rint als pres­tat­ges...” Li dono les gràcies per la seva gen­ti­lesa i m’emporto con­tent dos lli­bres escrits en una llen­gua que ja sem­bla no tenir ni nom. Pas­sejo ara pels car­rers endreçats del poble. No sé si fer-ho amb el cap alt pel que m’ha dit el lli­bre­ter sobre l’estima dels cata­lans envers les parau­les dels altres o aco­tar-lo de por: el català, ai, ai, se’ns aca­barà també flo­rint als pres­tat­ges? Sento més viva­ment que mai que la pàtria és la llen­gua i que l’exili deu ser no tenir ningú amb qui par­lar-la. Pas­sejo amb Xavi­eru Cayarga a la mà i reci­tem ple­gats: “Arre­ne­guesti de to patria, / tierra fiero qu’en ti los otros vie­ron”...