‘Nit de Reis’

No es poden comprar amb massa antelació les entrades del teatre, perquè després passa que el dia que hi has d’anar tens un mal de queixal que no t’hi veus de cap ull o hi ha un altre espectacle que et reclama l’atenció perquè la Guàrdia Civil ha ocupat la Generalitat. De totes maneres, dimecres vaig optar per no perdre les entrades i anar al teatre. Nit de Reis, de Shakespeare, al Teatre Lliure de Gràcia. Abans hi havia trucat: “Hi haurà funció?” Havia llegit que algunes llibreries havien tancat en protesta per l’ocupació policial i les detencions practicades. “Hi haurà funció; si es produeix alguna novetat li trucarem a aquest número.” Hi vaig anar amb molt temps per si hi havia retencions de trànsit. El camí va resultar expedit. Els bars de la plaça Rius i Taulet eren plens de gent. El bar on vaig entrar per prendre una coseta va resultar ser vegetarià i abstemi. Mentre em menjava un tall de pizza de verdures amb un vas d’aigua vaig observar la clientela. Gent jove i sana. Només un senyor de la meva edat que tenia pinta de filòsof llegia el diari per acompanyar el batut de xocolata. Aquesta gent i la que hi havia a la plaça, era indiferent a la concentració humana que en aquell moment i durant tot el dia tallava la circulació de la Rambla i la Gran Via, cantonada on se situa l’edifici de la Conselleria d’Economia on la Guàrdia Civil actuava amb més zel? El que és segur és que a ningú li passaria pel cap prohibir un referèndum. Gent normal que participarà en el referèndum amb normalitat, si s’arriba a fer, votant sí o votant no. Els vaig veure inclinats pel sí. Només als lavabos del teatre em vaig trobar un senyor una mica espantat: “Ha vist el que està passant? No sé com acabarà, tot això.” Li vaig dir que acabaria bé. No es pot enfrontar una obra de teatre amb massa cabòries.

Em pensava que la direcció del Lliure, teatre compromès, emetria un comunicat relatiu “al que està passant”, abans o després de la funció. Ni una paraula. Tampoc una agitació entre els assistents. En canvi, a aquella hora el públic del Liceu s’alçava per cantar Els Segadors, exhibir estelades i reclamar independència. La gent de teatre ja diu que no hi ha res més imprevisible que la reacció del públic. La percussió de cassoles de les deu no penetra a la sala insonoritzada. He fet bé, de venir? No tenia el meu lloc entre els manifestants? Al migdia havia complert unint-me a la concentració de davant el meu ajuntament. A aquella hora n’hi havia una altra. Fins i tot a la Puerta del Sol de Madrid, n’hi havia.

I Nit de Reis? Vaig riure com feia temps que no reia al teatre. A estones, Shakespeare és un pretext perquè uns actors fantàstics i molt assajats facin l’histrió. El canònic i reconsagrat Shakespeare ho admet tot, no com la Constitució...