Tribuna
20 de setembre del 2017
Quan començo a escriure ignoro allò que passarà. Tan sols sé el que recordo i ni així puc estar segur en la mesura que el record és un objecte que en el temps es transfigura. I, tanmateix, l’anamnesi –l’acte que implica recordar– se’ns revela com la manera en què l’home consolida en la memòria tot el seu saber. Entre el mite i la història, hi ha una narrativa. Els fets se succeeixen –linealment o no– i la nostra psique erigeix el fonament de qualsevol acció a partir d’una seqüència que té l’esdeveniment en el seu centre.
Perquè el passat dia 20 de setembre té aquesta categoria filosòfica: l’esdeveniment en un sentit que pot resultar catàrtic si té la deguda continuïtat en el temps. I és que, en veritat, es tracta d’un tòpic revolucionari –davant la ignomínia cal estar també al carrer. A la plaça, entesa aquesta com a àgora on els ciutadans es retroben en el punt de la conversa. També, simbòlicament i geogràficament, és una cruïlla: la de rambla de Catalunya amb les glòries d’aquelles Corts catalanes –la Gran Via– que representen la sobirania d’un poble que mai no s’ha abandonat a la seva sort.
Car, si fos així, no estaríem lluitant, una altra vegada, a places i carrers. Tal com va tenir lloc en un episodi fonamental de la revolta catalana de 1640: la detenció per ordres de Madrid del diputat Francesc Tamarit. Prèviament, el 10 de març de 1640, el virrei Santa Coloma havia fet empresonar dos membres del Consell de Cent. Francesc Joan de Vergós i Lleonart Serra. L’origen del conflicte a l’època va ser el problema dels allotjaments de 9.000 homes que constituïen el gros de l’exèrcit a Catalunya en la guerra amb França. Uns allotjaments forçats, atès que conculcaven les constitucions generals catalanes i, en concret, la constitució coneguda com a Nous Vectigals per la qual es prohibia qualsevol tipus d’imposició a les ciutats i a particulars –si no era aquesta una mesura prèviament aprovada per les Corts.
El problema en si no era només la guerra, ans la conculcació de les constitucions de Catalunya. De fet, el paral·lelisme entre història –i els fets que la constitueixen– i l’actualitat és diàfan. Perquè a Catalunya, les darreres detencions de representants del govern català tenen lloc en un context de confrontació entre dues legalitats. I és que, recentment, el Parlament de Catalunya ha aprovat la llei del referèndum; una llei que encara continua plenament vigent en funció d’allò que s’estipula en el punt 2, de l’article 3, del capítol II de l’esmentada llei i que just regula un “règim jurídic excepcional” que, cal recordar, “preval jeràrquicament sobre totes les normes que hi puguin entrar en conflicte”.
De bell nou la història ens interpel·la. Com el temps quan torna en forma de record. L’Estat espanyol té el poder de la força i nosaltres la força de la raó. L’esdeveniment és el poble en moviment i els efectes sobre l’engranatge de les causes. Canviar el fat d’allò que ens oprimeix atàvicament és a les nostres mans.
