Prou

Els ene­mics del cata­la­nisme –i també alguns dels que se’n titu­len amics– han par­lat sovint de les estridències i de les exa­ge­ra­ci­ons dels par­ti­da­ris de la causa cata­lana. Hi ha qui sosté que una part dels naci­o­na­lis­tes cata­lans es mos­tra o s’ha mos­trat massa agres­siva, massa viru­lenta, i que convé adop­tar una con­ducta més suau.

“Mes nosal­tres, davant la rei­te­ració dels greu­ges foras­ters a les coses cata­la­nes, ens refer­mem en una con­vicció nos­tra: la que el naci­o­na­lisme català, lluny d’ésser viru­lent i agres­siu, peca més aviat de pru­dent en excés. A Cata­lu­nya, els qui par­len i obren agres­si­va­ment i els qui fal­ten a les con­veniències soci­als, a la cor­te­sia i al res­pecte degut a un poble, són els anti­ca­ta­lans, són els hos­tes ina­dap­tats que odien ferot­ge­ment la nos­tra terra. Per cada acte incor­recte que un cata­la­nista hagi comès, n’han comès deu els anti­ca­ta­la­nis­tes.”

“Quan pas­sen els reis dels estats domi­na­dors, els pobles cai­guts, si no han obli­dat mise­ra­ble­ment la llur cai­guda, no sen­ten el pres­tigi de la reia­lesa, ni el llur espe­rit batega con­tent com les ori­fla­mes. Són uns altres els sen­ti­ments que s’inflen i es retor­cen en els pits i es reflec­tei­xen en la lluïssor dels ulls. Passa el rei, i el poble veu dreçar-se la història pròpia, amb les centúries de la lli­ber­tat i els anys de la ser­vi­tud. Sent el neguit dels lli­gams que el tenen pre­so­ner i l’afany de reco­brar el seu movi­ment lliure. Sent que el cavall ven­ce­dor tre­pitja alguna cosa viva cai­guda a terra i ell rep els cops de pota en el cor. I veu sor­gir, enmig del reial seguici, les ombres dels grans patri­o­tes des­a­pa­re­guts.”

“En gene­ral, la posició d’Espa­nya davant Cata­lu­nya és d’hos­ti­li­tat. Exis­teix una fonda i veri­nosa anti­pa­tia. Les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes no són con­si­de­ra­des com una aspi­ració lícita, dis­cu­ti­ble, opi­na­ble (com ho són les repu­bli­ca­nes i les obre­ris­tes) sinó com una imper­tinència agres­siva i into­le­ra­ble, de manera que la llur mera for­mu­lació és presa per un greuge, per una pro­ca­ci­tat.”

“Pre­ci­sa­ment dins la classe dels fun­ci­o­na­ris de la justícia és on més sovint es mani­fes­ten els casos de cata­la­nofòbia.” ...I així podríem anar citant frag­ments i més frag­ments d’aquest gran lli­bre titu­lat Debats sobre el cata­la­nisme (1914), de l’emi­nent escrip­tor i polític tar­ra­goní Antoni Rovira i Vir­gili.

I què ens demos­tren tots aquests tex­tos tan actu­als? Que som on érem fa més de cent anys. I, al cap­da­vall, ens con­fir­men un cop més que, amb Espa­nya, no hi ha res a fer. Ni abans, ni ara, ni mai.

Rovira i Vir­gili parla d’anti­ca­ta­lans i hos­tes ina­dap­tats. Res d’uni­o­nis­tes, eufe­misme bara­tet. Cal dir les coses pel seu nom: cata­lans boti­flers o gent d’altres parts d’Espa­nya que es neguen a voler for­mar part d’una comu­ni­tat, una llen­gua i una història que els acull, però que odien vis­ce­ral­ment, a més de negar el nos­tre dret a ser.

Ja hem vist de tot: cla­ve­gue­res ordint fal­se­dats, direc­tors de diari fills de Pinotxo, pre­sump­tes pro­gres­sis­tes equi­dis­tants que sem­pre estan al cos­tat d’Espa­nya, parents de Satanàs inter­ve­nint les finan­ces d’una Gene­ra­li­tat ja prou depau­pe­rada per anys de roba­to­ris indis­cri­mi­nats, jut­ges que fan i des­fan segons mana i ordena el govern espa­nyol, vio­la­ci­ons dia sí, dia també, de la pròpia llei que Espa­nya afirma defen­sar, per­se­cució d’alcal­des pel delicte de per­me­tre posar les urnes, escor­colls sense man­dat judi­cial i deten­ci­ons a per­so­nes que pen­sen dife­rent igual que en els temps sinis­tres del fran­quisme o del nazisme, ame­na­ces cons­tants i, sobre­tot, men­ti­des.

Quan diri­gents del PP, d’Alfonso Das­tis a Enri­que Millo (li dic Enri­que, perquè així pot­ser se sen­tirà més còmode), han tin­gut la santa barra de dir que el govern català men­teix, ja podem tirar el bar­ret al foc.

Podrem votar? Tant de bo! L’esperpèntica invasió de guàrdies civils i poli­cia espa­nyola, aca­ba­ran reti­rant urnes, ordi­na­dors, tablets o el sis­tema alter­na­tiu pel qual es pugui dur a terme? És pos­si­ble. Que hi pot haver bata­lles cam­pals i sang? És el que Espa­nya vol, perquè Espa­nya només entén de sang inno­cent ves­sada. Ara bé, quan els par­les de democràcia, tenen el cer­vell tan tapat que són incapaços de pro­ces­sar la paraula.

Mireu, ni vagues gene­rals ni tan­tes punye­tes. L’únic que cal és dir: Prou. Decla­rem la inde­pendència de manera uni­la­te­ral i tal dia farà un any. Els sacri­fi­cis seran els matei­xos. El minso suport inter­na­ci­o­nal serà el mateix. Però pot­ser val més un cop de puny sec damunt la taula, que no pas dies i anys d’aguan­tar imbècils i de pati­ments inne­ces­sa­ris.