Imants

Santi Balmes, capitost del grup català Love of Lesbian, té una cançó, doble i deliciosa, titulada La Niña imantada/Mi primera combustión. Sabeu quan trobeu algú que tampoc és un top model però té aquell no-sé-què, té allò que fa que el miris un parell de vegades, o tres o quatre, i al final acabis absolutament magnetitzat, com si estiguessis enganxat a la nevera? Arribes a casa amb una sola idea al cap: fer una cançó. Els dies sense ella són precipicis. No hi ha manera humana d’escapar. Ho has aconseguit, penses. Al final n’hi va haver una, de manera: es va escapar ella. I ell no hi comptava, i bé, es va quedar amb la cançó a les mans. Val, d’acord, La Niña Imantada. En Santi ha dedicat aquesta cançó a moltes noies, dient-los que anava per elles, evidentment. Perquè a la vida cal ser així: una mica cabró. Van passar sis anys i ella el va trucar per telèfon gràcies a Facebook, que uneix el passat i el present i ho converteix tot en un present en què no et pots deslliurar mai de ningú. Te’n recordes de mi? Ah, mira, la niña imantada, i tal. Quedem per fer un cafè? Quedes, entres al bar i veus que no és una nena tan imantada com abans. Ha canviat, no ha canviat per bé, i tampoc no tens ganes de dir-l’hi. Ella també et mira del pal déu meu, què t’ha passat? Has viatjat a anys llum. Llavors li respons: no, és que tinc un grup, viatgem molt, comprendràs que hom es fa vell. I arribes a casa, treus l’imant de la nevera i dius: ara faré una cançó que parli dels rencontres una mica ingrats, tendres però ingrats. Les cendres han volat però l’art ha tocat l’estrella polar.