‘Prima della rivoluzione’

Les onze del matí d’un diumenge sempre ha estat una hora desavinent per als que no tenim programat el vermut fins a la una. És una hora ni carn ni peix, gairebé inservible. Però Òmnium i l’ANC volen posar a prova la nostra resistència i disponibilitat, ens volen exercitar per l’activitat que se’ns prepara l’u d’octubre, i diumenge passat ens van fer espavilar a les deu per ser a les onze “a les places de la vila” per reclamar la celebració del referèndum i protestar per l’estat d’excepció policial i judicial a què el govern de Madrid i els seus col·laboradors polítics necessaris han sotmès Catalunya. Les dues entitats sobiranistes deuen considerar que una genèrica “plaça de la vila” ha d’estar situada davant la porta de l’ajuntament. A Mataró, que tot ho fem al revés, la plaça és darrere de l’edifici municipal i la façana s’obre a un carrer, la Riera. Eren les onze i vam omplir la Riera des de la Granja Caralt fins més avall del carrer d’en Pujol. No s’havia vist mai, ni en dia de crida a la festa major. Els concentrats cantàvem i cridàvem amb l’alè perfumat de cafè.

Una agregació generacional ha tingut lloc. Fins fa poquíssim, actes com aquest congregaven gent gran gairebé en exclusiva. Ara abunda la presència de joves, molts en grups i amb banderes. El dia que vam acompanyar Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau al Palau de Justícia, on van ser jutjats per la consulta del 9 de novembre del 2014, tots al carrer érem jubilats. On eren els universitaris, sempre proclius a la protesta? A la tarda ho vaig preguntar a Toni Aira, professor universitari i agut analista. “A classe, estudiant”, em va dir com si hagués de ser així. Després, ell mateix i altres docents em van confirmar que els estudiants se sentien poc concernits pel sobiranisme. Ho veien com una cosa antiga, de vells. Els agents polítics, judicials i policials han aconseguit desvetllar-los. L’estudiant sempre ha estat refractari a la policia i a les coercions de la llibertat, i aquests dies la policia ha fet moltes exhibicions. Ja els tenim aquí, també exposant el malestar pel seu futur laboral, que pinta negre. Dels liceistes als estibadors, el referèndum aplega voluntats diverses. Els joves fan assemblees, surten al carrer amb banderes, canten i ballen. La concentració de diumenge va acabar amb un ball al mig del carrer. A les onze del matí! Que no dormen els diumenges fins a les tres perquè han anat a dormir a les sis? Diumenge que ve els veurem al carrer a les vuit.

Amb vint-i-un anys Bernardo Bertolucci va filmar Prima della rivoluzione. L’encapçalava amb aquesta frase atribuïda a Talleyrand: “Chi non ha vissuto negli anni prima della rivoluzione non può capire che cosa sia la dolcezza del vivere.” Els joves no es volen perdre aquests “anni”, o dies...