Jesús i les lleis

“Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, diu Mateu que va respondre Jesús als constitucionalistes fariseus quan li demanaven, amb rialleta de conill, si havien de pagar impostos al romans. És un consell conciliador i polític. L’altre gran moment que Jesús va tenir amb la política li va costar la vida; tot i aconsellar als seus conciutadans que assumissin l’espoliació econòmica romana, el fill de Maria i Josep va ser condemnat a la creu, no pas per cap violència, ni per incitació al tumult i a la sedició de què l’acusaven les santamarías: ho va ser per un delicte d’opinió. Quant als calés, el fill del fuster només es va emprenyar una vegada: va acusar venedors i canvistes que traficaven dins del temple d’haver convertit el santuari de l’Arca en una cova de lladres; eren com montoros amb el FLA: primer els extreien els denaris i els sestercis i, posteriorment i a la casa del Senyor, els prestaven amb interessos. Devia fer efecte un home que ens pinten sever, hieràtic i amb la mirada a l’horitzó, que envermellís, sortís de polleguera, baixés la vista a les taules de les parades i les bolqués enèrgicament.

Tornant a Pilat, el delegat autonòmic va condemnar-lo al Calvari per un delicte de criteri. De fet al romà, que ja comptava amb dues dotzenes de divinitats de tota mida, tan se li’n feia un déu únic (més). Però al cosí del Baptista el poble se l’escoltava: algun summe maza deia que es deixava abduir. Pilat havia de complaure els herodes i els omelles que, a canvi de tolerar-los una grassa subalternitat, li permetien fer vida de turista a Cesarea (a la costa, prop de Haifa). I és que els rajoys i els que llavors encara no es deien ni lacais ni millos, temien que l’èxit popular de Jesús els fes caure del confortable escambell. No hi va valdre que Jesús i els seus fossin pacífics i pacifistes; ni tampoc que l’actitud generosa el legitimés moralment: la interpretació de la constitució romana per part d’aquells sanedrins de pa sucat amb oli va fer que l’activisme li costés la vida. Jesús, com Sara Parker, Ghandi o Mandela, feia coses il·legals; potser si hagués fet com Eichmann –un exemplaríssim complidor de la llei– o, més propers, els legalistes zoidos i dastis, no hauria calgut inventar la dita: “A Crist, si el van agafar, és perquè no es va escapar.”

Jesús també és el gran referent universal per a aquells que, malgrat assistir-los la legitimitat i l’honestedat, ho paguen car si qüestionen lleis immorals, injustes, extemporànies o autoritàries.