Dies de tot

Uns dies d’eufòria i uns altres d’incertesa i mal humor. Taquicàrdia a estones, però les alteracions del cor poden obeir a incentius externs positius o negatius. En la concentració de diumenge al matí davant l’ajuntament per reclamar el referèndum i protestar per l’estat d’excepció imposat a Catalunya vaig coincidir amb un militant històric de l’independentisme: “Estic inquiet, rar, sovint incòmode.” Altres reunits semblaven més acomodats a les inclemències o les superaven amb la música i la ironia. Ahir acabava l’article amb l’asseveració atribuïda a Talleyrand que obre la juvenil pel·lícula de Bernardo Bertolucci Prima della rivoluzione: “Chi non ha vissuto negli anni prima della rivoluzione non può capire che cosa sia la dolcezza del vivere.” Aquests símptomes de què parlo, corresponen a la dolcezza del vivere? Molts, sí: l’emoció, l’esperança, l’acompanyament, les mobilitzacions... Però i els altres: la injustícia, les amenaces, les detencions, la por...? Potser Talleyrand ho veia amb perspectiva i amb la revolució superada i triomfant... Tota revoluzione i les seves vigílies –i si la paraula “revoluzione” els sembla excessiva n’hi posin una de més rebaixada– implica incomoditats. Quan el president Puigdemont va convocar el referèndum, l’amic Marcel Banús de la Masó em va dir que se’ns acostaven nits de no dormir. Li vaig respondre que pensava dormir com un angelet però la veritat és que algunes voltes al llit acabo fent. Unes nits amb impaciència, altres amb tensió. Fer-se enrere, ni en somnis.

Cultivem la ironia, deia. Per exemple davant el vaixell atracat al port de Barcelona que ha de servir de dormitori a milers de policies i que té el casc il·lustrat amb personatges de films de dibuixos. Els vaixells pensats per fer por convertits en font de rialles.

Diumenge m’ha tocat la mesa de l’escola on vaig estudiar i que, com una projecció de casa, em va acabar de fer catalanista i demòcrata. Santa Anna dels Escolapis: la primera de tot Catalunya que va introduir classes de català en horari lectiu, als anys seixanta. L’altre dia, un senyor que em llegeix em va dir que cada article meu l’obliga a anar a consultar el diccionari perquè sempre hi ha dues paraules que se li escapen. Doncs jo em penso que escric i parlo el català de casa quan era jove o el de Manuel Clariana i Joaquim Arenas, els professors de català. Vam quedar que diumenge ens trobarem a Santa Anna perquè ens ha tocat el mateix col·legi electoral. Podrem votar? Avui, segur; demà, chi lo sa?

El vaixell il·lustrat amb el canari Piolín ha estat noliejat pel Ministeri de l’Interior, si no m’equivoco, a una naviliera italiana. Els italians són tremends. Forma part la cessió de la dolcezza del vivere?