Mèxic

La setmana passada un estimat amic era a Ciutat de Mèxic quan la terra es va posar a tremolar. Em va anar relatant, en temps real, la por, el col·lapse i el caos que es va instaurar en aquells moments inicials.

Fa tants dies que estem immersos en la inevitable atenció de la voràgine dels esdeveniments que envolten tots els despropòsits per part d’uns i altres del procés independentista, que és lamentable que la notícia del terratrèmol i mort de 331 persones no hagi provocat una crida massiva al record del que va representar aquell país per a Catalunya.

Des de l’any 1939 al 1948, després de la guerra civil espanyola, provocada pel cop d’estat de Francisco Franco, Mèxic va ser terra d’acollida per a aquells ciutadans republicans (catalans o no) que, fugint de les represàlies del dictador, varen trobar-hi l’aixopluc emocional i professional que necessitaven per refer les seves vides.

Mèxic va obrir-se generosament i sense recances a l’èxode republicà i va convertir-se en l’únic país del món que no va reconèixer mai el govern de Franco. Milers de catalans anònims o il·lustres com Avel·lí Artís Gener(Tísner), Marcel Santaló, Pere Calders, Lluís Ferran Pol o l’arquitecte Emili Blanch (gran amic del meu avi) hi visqueren amb harmonia més de 20 anys.

Ara que tenim la senyera a flor de pell potser hauríem de mirar més enllà i dedicar als mexicans una mica més d’atenció. Qui sap si algun dels morts pel sisme, besnét d’un català qualsevol, no havia també escoltat qualsevol diumenge després de dinar el seu avi cantar, plorant d’emoció i amb la mà al cor, Els Segadors.

Para ti, Carlos, que sabes que no se nace en un lugar sino en una historia.