El relat

Quan acabi tot caldrà fer un llibre o directament un estudi científic sobre l’anomenat relat. El relat, per si encara no heu tingut la sort de topar-vos amb la paraula, és aquell fil argumental que acompanya un procés, per exemple, el de Catalunya. Diuen els teòrics que com més coherent i compacte és el relat més possibilitats té el final desitjat d’acomplir-se. Vaja, que per guanyar un país és millor ser un bon guionista i que la trama no perdi ni interès ni lògica. I en aquesta batalla, igual que amb la premsa internacional, sembla que l’independentisme va per davant. Però igual que passa amb altres facetes del procés, més per demèrits de l’unionisme que no pas per altra cosa. M’explico: no genera credibilitat menystenir l’independentisme amb la paròdia del botifarrèndum i al cap de poc acusar-lo de violent. Un altre exemple: les manifestacions independentistes o punxen o són masses de gent adoctrinades. Mai s’acaba de trobar la xifra perfecta: si hi van menys persones de les previstes, és que el suflé va de baixa. Si el centre de Barcelona es col·lapsa de gent, llavors és que els seus assistents són xais abduïts. Però és clar, són disparitats lògiques si tenim en compte que no fa tant aquest procés era un enginy de la burgesia catalana per salvar-se i ara resulta que qui tutela la revolta és la CUP. En la primera fase, com es deu recordar, els anticapitalistes catalans s’havien venut a la dreta. Ara, en la segona és la gent d’ordre la que l’ha perdut absorbida pels revolucionaris. Això és el relat. Però, com tot, sempre hi ha mancances. Com és que ningú ha sortit a donar la volta a l’acusació de polititzar els nens en favor de l’independentisme? Si tothom s’ha fet un fart de dir que aquest procés es fa pensant en les futures generacions, potser hauria de començar a ser l’hora que no són els pares els que han polititzat els fills sinó que és la vida dels fills la que ha acabat polititzant uns pares.