Tribuna
Econopaties
De l’economia potser en fem, tots plegats, un gra massa. Esdevé per a alguns el gendarme de l’ortodòxia, el repressor de les il·lusions, la ciència lúgubre. Si a més la rodegem d’un llenguatge encriptat, encara fa més por. Bé està que hi hagi economistes que enraonem sobre la base que els recursos s’han d’assignar bé, amb el sentit comú del oikos nomeia, de com qui gestiona la cosa pròpia. Però d’aquí a pensar que això determina la conducta de les persones hi ha un salt al buit: l’economia estudia només un dels aspectes que regeixen el comportament de les persones. L’homo economicus configura una part conductual dels individus, des d’una lògica que sovint es complementa amb molts altres valors. Com recordava recentment un bon economista del serveis d’estudis del Banc d’Espanya, Juanfran Jimeno, trobem a la realitat diferents econopaties. Es detecten per excés o per defecte: d’una banda, la d’aquells que hi volen incorporar un abusiu recurs a plantejaments morals i ideològics ad hoc a conveniència. Són els qui pensen que l’economia és en si mateixa una branca de la filosofia moral, una mena de braç armat per a determinar qualsevol aspecte relatiu a la riquesa de les nacions, les desigualtats o la inestabilitat del sistema social. A l’altre extrem es poden trobar els malalts de l’economia moderna, empírica i pragmàtica, a la cerca de relacions econòmiques marcades pel determinisme de les dades, confonent correlacions amb causalitat, explicacions del que s’ha observat en el passat amb prediccions del que ha de passar en el futur.
D’altra banda, no poden deixar de semblar malalts els qui es despreocupen totalment per les qüestions morals. Van contra la idea que la funció principal de l’economista ha de ser ajudar a construir una societat millor. Per això s’estimen més obviar qüestions de justícia social des d’una metodologia individualista, que concep la societat com la suma d’individus que persegueixen el seu propi interès. Posen en primer lloc la defensa dels drets i llibertats individuals, confiant que els assumptes socioeconòmics seran resolts per la mà invisible. També és fruit d’un d’aquests dogmes la concepció de la societat com un ens a escala gegant amb els seus propis objectius i preferències, sense adonar-se que les persones tenen aspiracions diferents que fan que els conflictes siguin inevitables.
Per alguns econòpates, el que els emmalalteix és el mètode científic, que observen amb menyspreu. No mostren preocupació per prendre dades i interpretar-les bé sota la disciplina que només els instruments quantitatius poden garantir. Els que menyspreen les dades i no es sotmeten a la disciplina d’aquests mètodes representen el mateix que els homeòpates en la medicina, afirma Jimeno.
Malalts de l’economia ho són també aquells que obliden que l’objectiu final dels desenvolupaments tècnics és produir coneixement útil sobre qüestions econòmiques i no acabar convertint-se en esclaus de les tècniques prevalents. Aquest és el cas, per exemple, de l’excessiu predomini en macroeconomia del calibratge de models dinàmics i estocàstics d’equilibri general. Per a alguns, sembla que qualsevol nou resultat macroeconòmic ha de ser formulat en el context d’un model d’aquelles característiques, encara que el mecanisme en qüestió no tingui components dinàmics ni estocàstics o el que pugui aportar l’anàlisi d’equilibri general sigui irrellevant. Una cosa semblant està passant també en el camp de l’economia experimental, gairebé completament conquerida per l’obsessió dels experiments (naturals o controlats). Si bé resulta necessari identificar relacions de causalitat de manera més creïble que el que es pot fer amb dades del món real, en massa ocasions els resultats d’aquests experiments són irrellevants des del punt de vista econòmic. Es pot fer economia mitjançant exercicis de naturalesa exclusivament computacional, estadística o experimental, però no només fent aquests exercicis. Remarca Jimeno: “Els economistes de veritat no simulen.”
A l’altre extrem trobem aquells que ho fien tot a les savieses convencionals, que subscriuen el domini d’idees poc originals i acomodatícies que es fonamenten en el costum. Contràriament, la principal tasca dels economistes que es dediquen a l’anàlisi i la investigació, igual que la de qualsevol científic, hauria de ser plantejar reptes a les convencions no prou fundades, especialment quan interactuen i porten al conservadorisme. Resta ja només identificar els malalts que practiquen l’heterodòxia indocumentada. En aquests àmbits predominen les idees suposadament alternatives però que, en realitat, només són incoherències lògiques sense cap base en l’evidència empírica. L’heterodòxia només és útil quan neix del profund coneixement de l’ortodòxia. Si té qualsevol altre origen o justificació, no és heterodòxia, és ignorància. Si adquirir coneixements costa, més cara és sempre la ignorància. En realitat, el coneixement és la millor vacuna contra aquelles patologies.